Opinió

Una memòria del futur

Ara fa vint anys, durant la ràtzia del jutge Bal­ta­sar Garzón i de tots els apa­rats de l'Estat con­tra l'inde­pen­den­tisme català, el diari El Punt va con­ti­nuar posant-se al ser­vei d'una infor­mació empa­ren­tada amb la funció democràtica. Men­tre la majo­ria de mit­jans de comu­ni­cació i polítics guar­da­ven un olímpic silenci sobre les deten­ci­ons i esfereïdores denúncies de tor­tura, durant aquells dies El Punt es va con­ver­tir en la referència comu­ni­ca­tiva pri­mor­dial per infor­mar sobre un dels atemp­tats democràtics més fla­grants come­sos des de la Tran­sició, una Tran­sició que ha donat pas a una democràcia vigi­lada i que troba la síntesi del seu ide­ari en aque­lles eloqüents decla­ra­ci­ons de Felipe González: “El ter­ro­rismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el ver­da­dero peli­gro es el hecho dife­ren­cial catalán.” El peri­o­disme també va ser dig­ni­fi­cat per la revista El Temps, l'Avui i algu­nes sec­ci­ons de Cata­lu­nya Ràdio, com ara el pro­grama L'orques­tra, conduït per l'enyo­rat Jordi Ven­drell, que durant aquells dies va comp­tar amb una edició en què la veu de Modest Prats, J.M. Ter­ri­ca­bras i Josep Mur­ga­des va actuar de tren­ca­glaç i va sac­se­jar consciències. A pro­posta del PSC i amb la com­pli­ci­tat del govern de CiU d'ales­ho­res, arran d'aquell pro­grama, per haver donat veu als que no tenien veu, Ven­drell va ser des­tituït de manera ful­mi­nant.

El macro­con­cert que se cele­brarà demà és un home­natge a les vícti­mes d'aquells abu­sos. I també ha de ser una memòria de futur, una mesura d'afi­na­ment per afron­tar amb intel·ligència i fer­mesa la com­ple­xi­tat i la fra­gi­li­tat extre­mes d'aquest país, un país que ha de dema­nar ser res­ca­tat per l'Estat que l'espo­lia. Estem par­lant d'un país en què mol­tes vega­des el cata­la­nisme no ha tin­gut prou altura moral i política, i que ara s'està estan­cant massa en els seus feus natu­rals, sense atre­vir-se a tra­ves­sar fron­te­res més incòmodes, sense atre­vir-se a ela­bo­rar una ina­jor­na­ble cons­ti­tució de mínims per poder sin­to­nit­zar amb aque­lla part de la ciu­ta­da­nia que, tot i haver estat (des)edu­cada en la cate­quesi del derecho de con­quista i tot i sen­tir-se (natu­ral­ment!) espa­nyola, no és cata­lanòfoba ni refractària a l'exer­cici democràtic de la sobi­ra­nia. Ara, igual que el juliol del 1992, és la soci­e­tat civil la que alena els horit­zons polítics més neces­sa­ris, entu­si­as­tes i pos­si­bles. Seria un error irre­ver­si­ble ador­mir-nos damunt d'aquest tre­sor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.