Opinió

Els moviments de la paràlisi

Es veu que el pre­si­dent Mas ha dema­nat als con­se­llers que durant el període de vacan­ces esti­guin loca­lit­za­bles i que, a par­tir de la ter­cera set­mana d'agost, esti­guin total­ment dis­po­ni­bles per a qual­se­vol even­tu­a­li­tat. Després que el govern hagi estat dos anys movent-se al ralentí (com quan pas­sen els moments estel·lars d'un par­tit de fut­bol), aquesta crida a la pos­si­ble acció imme­di­ata no arriba amb l'èpica que sol pre­ce­dir els grans moments històrics. Però, en canvi, sí que té la vir­tut de des­ve­lar que tots, abso­lu­ta­ment tots, estem espe­rant els bàrbars.

Si haguéssim d'eti­que­tar en què con­sis­teix aquesta espera, ho podríem fer a la manera para­do­xal dels antics místics, que par­la­ven de “llum negra” o de “foc de gel”. Ens hi podríem refe­rir com a “una perpètua immo­bi­li­tat política que sem­pre està a punt de pas­sar a l'acció”. Tan­tes hores d'immo­bi­li­tat ens han con­ce­dit un do: ser capaços de per­ce­bre els sub­tils movi­ments de la paràlisi. Absorts davant la flama zen, sense ni par­pe­lle­jar per no apa­gar-la, hem vist com la política pro­fes­si­o­nal dei­xava que els movi­ments popu­lars de la ciu­ta­da­nia l'avan­ces­sin en matèria de rei­vin­di­ca­ci­ons. Hem vist que els sin­di­cats CCOO i UGT inter­na­ci­o­na­lit­zen la causa social tot ama­gant (una i altra vegada) el dèficit fis­cal, és a dir, la causa naci­o­nal. Més movi­ments para­lit­zats: Mas juga a ver­mell i negre amb la mani­fes­tació del pro­per 11-S. Si no pros­pera per massa inde­pen­den­tista, fantàstic: perquè el pacte fis­cal és la pri­o­ri­tat. I si surt inde­pen­den­tista, també fantàstic: Mas s'haurà enfor­tit en un sen­tit bicèfal que li per­metrà ser reserva simbòlica de l'inde­pen­den­tisme al mateix temps que tor­nar a esce­ni­fi­car davant de Rajoy que ell és l'última opor­tu­ni­tat per sol­dar Espa­nya. I encara més movi­ments glaçats. Mal­grat el risc d'explosió social, la política pro­fes­si­o­nal ha deci­dit no tute­lar cap pro­jecte genuïnament rege­ne­ra­dor i con­ti­nuar pre­sen­tant una crisi sense res­pon­sa­bles. La seva auto­sal­vació pas­sava no només per no fer res, sinó, com diria el gran Ned Flan­ders dels Simp­son, pas­sava per fer res. Un cop vis­tos aquests movi­ments tan qui­ets, ¿resulta insen­sat sos­pi­tar que hi ha polítics que, per viure menys incòmoda­ment la resta de legis­la­tura, desit­ja­rien una inter­venció euro­pea? S'imposa una pre­gunta veloç: si la política no mani­festa poder de reacció en aques­tes cir­cumstàncies, ¿de què carai ser­virà, la política?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.