viure sense tu
Els fideus
Vull pensar que els responsables del calendari, de la caixa, gastrònoms fins, sabrien diferenciar un plat de l'altre
Quan les caixes eren caixes, i el món era món, regalaven calendaris i discos. Començava l'any i passaves per la sucursal a recollir el pas dels dies estampat a la paret. Arribava Sant Jordi i et regalaven el disc de la Motta, o la història de Soldevila. El meu full de calendari favorit d'aquella època és el d'un que va distribuir Caixa Tarragona, fet amb fotografies de plats i receptes. Fotografies de peixos lluents i viandes, picades i suquets, tomàquets i pebrots. Una mena de La teca il·lustrada de distribució mensual que volia rescatar la cuina del país en reconstrucció. La recepta que em va atrapar és la d'un full que em feia pujar a bord d'una barca de pescadors: el rossejat de fideus.
És clar que si fos ara potser en dirien fideuada, perquè molts restaurants i consumidors viuen en la confusió. Vull pensar que no, que els responsables del calendari, de la caixa, gastrònoms fins, sabrien diferenciar un plat de l'altre. Tampoc és tan complicat. Què genera confusió, el fideu? No, que de la truita no en diem ous ferrats encara que en siguin la base? Doncs en aquest cas tampoc. La fideuada fa servir un fideu gros que substitueix l'arròs d'una paella, i que acompanya el tall i els musclos. En canvi per al rossejat, rebatejat per desídia i el corrent general com a fideuada, es fa servir fideu de cabell d'àngel o el més petit que pugueu. Es dauren uns alls i, abans no es cremin (ull que el foc fa via!), enrossiu els fideus a l'oli bullent. És una tasca que vol vista i paciència. Quan tinguin el color desitjat, hi aboqueu el fumet de peix, i l'arrodoniu amb unes petxines i allioli. Així ho deia el full del calendari. La força valenciana, que també ha fet dir paella a l'arròs a la cassola, i que ha estès la mascletada al castellà, pot haver desplaçat ara el rossejat en molts llocs. Em direu “bé vaga, que tant és si els fideus són bons”. Però de la mateixa manera que els plats entren per la vista, abans passen per l'oïda. Ja ho veieu, a còpia de calendaris les caixes ens salvaven els plats i els mots, i ara a còpia d'IVA, IRPF i rescats som nosaltres que els hem de salvar mobles, crèdits, i fons. Fideus a banda.
