El conte de la lletera
Massa confusió, massa catifes vermelles, massa felicitacions, massa vaques lleteres, com en el conte infantil
Potser estem predestinats a molts altres plans B o plans C en aquesta Catalunya dels sospirs independentistes, com ha succeït amb el projecte tan eteri de Las Vegas Sands, que va prendre el camí de Madrid per raons que m'agradaria conèixer a fons. Mai vaig veure clar el Sr. Adelson, i menys encara la seva parafernàlia a l'estil Bienvenido Mr. Marshall, quan fóra bo veure la legalitat dels seus capitals i la realitat dels seus negocis voluminosos. No és que sigui sant de la meva devoció aquesta alternativa de Barcelona World, amb un líder una mica sorprenent, Enrique Bañuelos, de trajectòria més que discutible: guardem a la memòria l'aventura de Javier de la Rosa (l'empresari català de l'any, segons el president Pujol) i com, després de prendre les regnes d'Anheuser-Busch que defallia a Port Aventura, la va ressuscitar, tot i que al final el seu salvador, un cop més, va ser La Caixa. Ara ja tenim el promotor discutit i La Caixa d'entrada al projecte, tot i que els diners encara han d'arribar.
No em plau aquest espectacle de megalomanies inversores que vénen i se'n van, sense ni tan sols posar un peu a terra. Veurem si Madrid algun dia talla la cinta inaugural del projecte. Escepticismes a banda, el que m'agrada menys encara és el maridatge de polítics-governants-inversors-especuladors de somnis fantàstics. Massa confusió, massa catifes vermelles, massa felicitacions, massa vaques lleteres –com en el conte infantil–; sóc més realista, i els catalans també. La misèria residual d'aquesta greu crisi social no justifica les vanitats ni les expectatives de grans beneficis de tant de joc. Tanta gent a Europa s'animarà a donar corda a la ruleta? El seny m'imposa moltíssims inconvenients: tampoc el nostre futur el veig determinat pel joc, l'oci, o el putam que comporten inversions d'aquesta naturalesa. Coneixem quina cosa són Las Vegas als EUA, qui proveeix la seguretat absolutíssima al carrer, quins comportaments i serveis femenins existeixen i els seus riallers comptes de resultats, al marge de l'estricte ingrés pel joc. Comprenc les objeccions de l'abat de Montserrat i els silencis dels bisbes catalans. Algú s'ha interessat pel possible ridícul? Algun marketinguista ha trobat la pedra filosofal de l'empobrit aventurisme europeu, d'aquests ciutadans que no arriben a final de mes i busquen subterfugis per assolir vacances low cost, perquè a les normals no hi arriben? Aquests seran els nostres clients? Ni Catalunya, ni Madrid són Macau.
Poques vegades s'ha vist que una causa insuficient garanteixi un negoci més que suficient. Pur Aristòtil. Tampoc s'ha conegut que el millor moment per a la independència sigui, justament, quan la metròpoli necessita més el suport fiscal i financer de la seva part susceptible d'emancipar-se. No hi ha causa d'èxit sense conjuntura favorable, i Espanya està més feble i danyada que mai per acceptar un procés de secessió, encara que sigui per la via unilateral i resolutiva. Cap ciutadà amb seny creu que el PP i el PSOE, i les seves filials, acataran la voluntat aliena d'altres ciutadans que els trenquin la crisma política per lustres en cas d'accedir a la voluntat unilateral de Catalunya? Cada cosa al seu temps: quan es va negociar la Constitució de 1978 i es va desestimar el tracte d'igualtat amb els bascos, quan no es va apostar pel federalisme, vist el nyap autonomista del cafè per a tothom, quan no es va aspirar resoltament al lideratge d'Espanya, com es va fer el 1850, o el 1868, o després de la decadència d'Espanya el 1898... Òbviament s'han desaprofitat oportunitats, ja que sense federalisme no hi ha confederalisme, i aquesta era una bona meta, també per a Jordi Pujol. M'inquieta la frustració de l'endemà, com l'any 2010 amb el nou Estatut retallat. L'astut Josep Tarradellas per a aquestes coses solia tancar la qüestió amb la seva sornegueria de pagès: “En política es pot fer tot el que es vulgui, menys el ridícul.” Algú hi ha pensat, en això?
