Opinió

ELS MIRALLS DE LA FICCIÓ

Projecte col·lectiu

Rellegeixo les Cròniques parlamentaries de Josep Pla. L'escriptor és enviat a Madrid per La Veu de Catalunya per donar compte de l'evolució de la vida parlamentària després de la instauració de la Segona República. Des d'allà explica, de forma admirable, els canvis estructurals que comporta la República. En una de les seves cròniques comenta que ha assistit a una conferència de Juan Negrín. A la xerrada es parla de les col·lectivitzacions, de la lluita de classes, de les reformes agràries i de la força que comencen a tenir determinades teories marxistes dins les estructures de poder de la República. En un moment del debat posterior a la xerrada es planteja la qüestió del “separatismo catalán”. Pla constata com l'auditori que havia seguit totes les dissertacions polítiques comença a posar-se nerviós i es genera una gran polèmica a la sala perquè hi havia alguna cosa que desconcerta més que totes les possibles polítiques socials. Les reflexions de Josep Pla ens deixen clar que el nerviosisme de Madrid per la qüestió catalana ve de lluny. Hi ha alguna cosa que des de fa molts anys inquieta i que altera una certa classe que es nega a comprendre i a escoltar.

La lectura de Josep Pla, amb l'horitzó de la manifestació de dimarts, em porta, però, cap a altres camins. En un moment en què ningú parla de lluita de classes, en què la crisi econòmica desmunta la societat del benestar i augmenten les diferències socials, es produeix un clam unànime per la independència. Es genera l'aliança transversal de diferents col·lectius en defensa dels drets d'un poble. Josep Ramoneda deia que el factor clau per entendre l'èxit de l'independentisme residia en el fet que, en un moment en què els governs no paren de dir que no hi ha sortida possible de la crisi, la independència ofereix una cosa que ha estat la base de les transformacions polítiques i que ara ningú dóna: la possibilitat d'un futur millor. Els projectes polítics que sempre han triomfat són els que generen esperança i il·lusió. El moviment dels indignats, per exemple, com a moviment de posada en crisi col·lectiva dels valors, ha tingut el problema que la indignació funcionava com a reacció però no sabia articular-se com a esperança d'un futur millor. En canvi, l'independentisme intenta remoure l'esperança a partir d'un possible projecte popular i esclata quan la política es troba més necessitada que mai de projectes amb força col·lectiva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.