De Santiago Carrillo a Joan XXIII

La mort de Santiago Carrillo va provocar en la premsa de dimecres una allau de titulars elogiosos, que ningú hauria imaginat 35 anys enrere, quan el govern d'Adolfo Suárez va legalitzar el PCE. Això va ser el 9 d'abril del 1977: Dissabte Sant. La cara d'estupor dels capellans que havien viscut la guerra és fàcil d'imaginar: no ressuscitava el Crist, ressuscitava el diable. Un diable sense el qual el procés constitucional no hauria estat possible. En això, diria que tots els articulistes d'opinió hi estan d'acord. Fins i tot Rodolfo Martín Villa. Ell més que cap altre. Acabava el seu article citant sant Agustí: “ens has fet, Senyor, per a Tu”. També els comunistes. També Santiago Carrillo. Et demano que el rebis en el regne dels cels. Així sigui. I per què no?

De fet, en la seva primera intervenció al Congrés, va declarar explícitament que les diferències sobre les formes de govern no havien de ser un obstacle per a la reconciliació. I es va comprometre que, pel que feia als comunistes, la forma escollida (la monarquia democràtica i parlamentària) no ho seria, malgrat que, com tothom sap, els comunistes havien defensat a mort la República. Però un partit polític que es proposi transformar la societat (com és el cas dels comunistes) no pot prescindir de la realitat. I la realitat, afegí, és com és. De manera que, si la monarquia respecta la Constitució i la sobirania popular (va concloure), nosaltres (els comunistes) respectarem la monarquia. I així ha estat. Carrillo va morir de nit, mentre dormia. Com els papes. Segons la tradició, els papes moren de nit.

De nit va morir Joan XXIII. Va ser el papa de la reconciliació. De la Mater et magistra i de la Pacem in Terris. I sobretot el papa del concili Vaticà II. La mort de Santiago Carrillo m'ha despertat els millors records del papa Joan. A hores d'ara, suposo que poca gent recorda que, poc després de la seva elecció, es va distanciar de la política. Defensar la Democràcia Cristiana, com s'havia estat fent al Vaticà, suposava enfrontar-se al partit comunista, l'etern rival. S'hi negà en rodó. En els comicis del 1963, els comunistes augmentaren considerablement el nombre de vots. Posteriorment, el 1964, Pier Paolo Passolini li dedicà (a títol pòstum) la seva pel·lícula L'Evangeli segons sant Mateu. Joan XXIII va suavitzar les tensions de la guerra freda. El 1962 va saber aprofitar la crisi cubana dels míssils per escurçar distàncies entre la Unió Soviètica i els Estats Units. Aquell mateix any, Nikita Khrusxov va enviar una felicitació nadalenca al papa Joan.

Posteriorment, i gràcies a les simpaties que despertava en el món soviètic, el bisbe ucraïnès Slipy va ser excarcerat. El mes següent, el papa Joan va rebre en audiència privada la filla de Khrusxov, acompanyada del seu espòs, Aleksei Adzhubei. L'Osservatore Romano ni en va parlar. En el cercles conservadors es va dir que Joan XXIII, definitivament, era un papa d'esquerres. El seu pensament sobre la dignitat dels treballadors, la remuneració justa, la participació activa i les relacions laborals quedà plasmat en la Mater et magistra. I la seva íntima convicció que tots els éssers humans són iguals en drets i en dignitat quedà plasmada en la Pacem in Terris. Abans de publicar-la, envià el text a Kennedy i a Khrusxov. Posteriorment, un cop publicada, encarregà al cardenal Suenens la presentació de l'encíclica a la seu de les Nacions Unides. En el torn de preguntes, Suenens hagué de respondre què pensava del comunisme. La resposta de Suenens, fidel a Joan XXIII, va ser la següent: “La doctrina considerem que és errònia, però el respecte per les persones està per damunt de les seves opinions i fins i tot de les seves opcions polítiques.”

Per Joan XXIII, la pau a la Terra era la pau entre els homes. I la pau entre els homes prové de la pau en l'home. L'home viu en pau si els seus drets són respectats i la seva llibertat reconeguda. Costa d'entendre que la seva veu no hagi prosperat. I que, en canvi, hagi prosperat la veu del papa Wojtyla i la del seu successor, Ratzinger, dues personalitats tan integristes que no sols no han contribuït a la reconciliació entre els cristians, sinó que tampoc han tancat les ferides que la Guerra Civil i la repressió franquista van deixar obertes. Renunciant als grans objectius del concili, potenciant l'autoritat magisterial al màxim i silenciant la teologia creativa han reduït l'Església al Vaticà, entès com a estat. De tal manera que el Vaticà és avui, en opinió de Hans Küng i dels 500 teòlegs que van participar en el congrés internacional de teologia de Lovaina, l'últim estat totalitari d'Europa.