ELS MIRALLS DE LA FICCIÓ
Fora de camp
Podrà aquesta Girona crear un nou imaginari?
Quan les ciutats es projecten per atraure el turisme solen crear un imaginari que es repeteix i que està format pels seus espais monumentals, pels racons carregats de més tipisme o pels llocs d'oci. En canvi, altres espais que configuren una certa ciutat real i que són impersonals es transformen en espais fora de camp. Resulta curiós com, per contra, a vegades la ficció pot transformar aquests imaginaris per crear-ne d'altres que surtin de la marginació que implica el fora de camp.
M'agradaria posar Girona com a exemple. Des que l'any 1911 la ciutat va ser filmada per Segundo de Chomón i qualificada de la Venècia espanyola, el seu imaginari monumental continua vigent. Els fulletons turístics, els documentals televisius i algunes pel·lícules no han fet més que projectar-la i vendre-la al foresters. L'aparició, però, de la novel.la de Javier Cercas, Las leyes de la frontera, provoca una curiosa alteració. Cercas ens proposa mirar una altra Girona per endinsar-nos en llocs que ja no són el que eren –el Pou de la Barca o el Pou Rodó com a vell barri de prostitució–, altres que han desaparegut –los Albergues Provisionales–, altres que no surten a cap fulletó turístic –Germans Sàbat– i altres que són el reflex d'una Girona gitana transitada per quinquis. Podrà aquesta Girona crear un nou imaginari? Si tenim en compte que la novel·la està destinada a convertir-se un best-seller llegit per milers de persones, hem d'admetre que la ciutat com a decorat tindrà un fort impacte i que Las leyes de la frontera serà un important vehicle de promoció. La Girona relatada per Cercas s'imposarà com una altra Girona, ubicada en un altre temps –el 1978–, les restes de la qual encara es projecten damunt la Girona actual.
La novel·la de Cercas, però, no és només el nou vehicle d'aquesta altra Girona. Isaki Lacuesta va començar a rodar aquest estiu Murieron por encima de sus posibilidades. El cineasta va filmar l'Onyar, però no davant les cases pintades, sinó allà on no és més que un petit rierol. Va continuar en una impersonal piscina comunitària d'una zona residencial i va seguir en un més carrers anònims. Isaki busca de Girona la imatge d'una ciutat qualsevol. La monumentalitat també queda fora de camp i l'imaginari urbà pren una altra dimensió. Una altra ciutat surt a la llum i mostra les múltiples cares que pot tenir la ciutat real.
