Aquesta no és aquella

L'11 d'octubre del 1962, el vaig viure a Roma. Hi vaig anar en tren. Tota la nit viatjant. Sense dormir, però feliç. Vaig tenir la immensa sort que el bisbe de Girona em destinés a Roma, per tal de llicenciar-me en teologia a la Universitat Gregoriana, considerada la millor del món, no en termes absoluts, sinó en l'àmbit dels estudis eclesiàstics. Però el que de debò m'engrescava era viure de prop el concili. Fins aleshores no coneixia altra cosa que no fos el seminari. Mai he deixat d'estimar-lo. A Roma vaig comprovar que havia tingut uns professors excel·lents. Si no fos així, no s'entén que, havent fet campana tantes vegades com vaig poder, hagués assolit la llicenciatura amb unes qualificacions més altes del que segurament em mereixia. En el seminari no havia fet mai ni una sola campana. Tampoc hi havia manera, la veritat sigui dita. A Roma, en canvi, m'hi vaig aplicar com si fos una assignatura.

Des de les aules de la Gregoriana a la basílica de Sant Pere hi ha un bon tros. Mai se'm va fer pesat. L'aula conciliar m'estirava. I solia arribar a l'hora que els bisbes sortien. Veure tants bisbes sortint d'estampida era un espectacle que no tenia preu. Quina vida que hi havia a Roma, en els anys del concili! No sabria dir quants bisbes vaig conèixer, perquè no hi havia dia que no en conegués un de nou. I tanta por que m'havia arribat a fer el meu, de Girona! Ara el trobo a faltar. I això que només vaig mantenir amb ell un parell de converses. Si se'n poden dir converses. En realitat no ho eren, però en fi, com si ho fossin. L'última va ser la més curta: va durar cinc minuts, just el temps de dir-me que anés a Roma a estudiar. Ja no el vaig tornar a veure. Va morir mentre jo era a Roma. Vaig sentir molt la seva mort. A Roma vaig aprendre que tot el que havia après ho havia de tornar a aprendre. El mateix dic del concili. Sé més coses ara que quan era a Roma, convençut que ho sabia tot. I és que una cosa era viure el fet i l'altra la doctrina, que ens ha vingut després i que demana ser coneguda. Les dues coses són importants.

Estic plenament convençut que tot el que actualment val la pena ens ho ha donat el concili de Joan XXIII. I ja que l'he esmentat, sento necessitat de proclamar que som uns desagraïts. És el més estimat i alhora el menys valorat. A mi em va robar el cor. Constatar que amb la seva senzillesa i amb la seva bondat era molt més papa que Pius XII, que era l'únic que coneixia, va ser una experiència que no puc ni vull oblidar. No sé a què treu cap tanta comèdia sobre la suprema autoritat papal, essent així que el papa Roncalli, sense necessitat de parafernàlia, va remoure l'Església com aquell qui res. I de casa estant. Vull dir sense sortir del Vaticà, ni fer viatges amunt i avall, no sé si per veure món o perquè el món veiés el papa, com va fer el Wojtila.

Les comparacions són odioses, ho sé. Però veient on érem i on som avui (si és que algú ho sap), hi estic obligat. I si l'Església som tots, som tots que hi estem obligats. No sé com no sentim vergonya d'aquest 11 d'octubre que acaba de passar, i que hauria preferit que no hagués arribat mai. Benet XVI va caminar de puntetes sobre aquell 11 d'octubre del 1962 i malgrat tot no va aconseguir reprimir un gemec de nostàlgia, precisament perquè el va viure ben de prop i ben assegut, al costat del cardenal Frings, arquebisbe de Colònia. Tot un honor. Fa cinquanta anys, el que avui és papa en tenia 35. Era un jove teòleg que prometia; assistia al concili com a assessor de Frings. Poca gent deu saber, imagino, que el cardenal Frings va protagonitzar un dels moments estel·lars del concili, que en va tenir molts. Va demanar al papa que renovés la cúria. I que, sobretot, eliminés el sant ofici, o bé que l'obligués a canviar de mètode. I hi afegí: “No es pot condemnar ningú sense jutjar. I per jutjar algú, primer cal escoltar-lo.” L'aula sencera va aplaudir. Ottaviani, en canvi, va demanar la paraula i es posà fet una fúria: “Qüestionar el sant ofici és ofendre el papa.” I el que és més incomprensible és que el papa no es va ofendre. Aquell dia, en saber aquesta notícia, vaig tenir la sensació que la reforma de l'Església acabaria davant del sanedrí. Havia estat traïda amb un petó. Hi ha amors que maten. Però és amor al poder, no ens enganyéssim. Segur que Judes, a la seva manera, actuava d'acord amb el summe sacerdot.

Crec que algú hauria d'explicar què ha passat durant aquests anys, els anys dels dos últims pontificats. Ja només queden 69 bisbes dels 2.540 que van estar treballant per posar l'Església al dia. L'Església del concili era viva. Ho acaba de dir Benet XVI. No sé si això vol dir que aquesta d'ara és morta o bé va fent la viu-viu. En qualsevol cas, el que és evident és que aquesta d'ara no és aquella.