Governar és prevenir
La campanya és forçada per les circumstàncies
Diguem que les coses no van pel millor camí, ni a l'Estat espanyol, ni a Catalunya. Unes eleccions fora de temps mai suposen una bona notícia. És una campanya forçada per les circumstàncies, i, en conseqüència, el que es força no sempre és necessàriament bo. Serà convenient, però potser inoportú. Catalunya necessitava anticipar les seves eleccions dos anys, excepte per encobrir altres resultats estimativament pitjors? La independència és el màxim recurs argumental, que tot ho supera, allò que ningú entre catalans compromesos s'atrevirà a contradir. I, no obstant això, els inconvenients per a Catalunya no procedeixen de l'absència d'independència, sinó de la manca de sobirania fiscal. Una cosa que indiquen les enquestes, ja que, si es busca la independència, és per raons de sobirania en el finançament, de control dels recursos fiscals de l'autogovern, també possible a partir del federalisme asimètric o de la confederació.
No obstant això, el que passa cada dia aboca a la discutible creença que els nostres mals es dissoldran amb la independència de Catalunya. A més, un procés d'independència, unilateral o no, és un procediment de llarga durada, i la crisi econòmica ens ofega en el mateix instant de la demanda del “dret a decidir”, o com eufemísticament se li vulgui dir. En realitat, la política són fets, tossuts fets, i els somnis, o projectes de futur, això són: futurs, aspiracions, hipòtesis... Amb la sensatesa del criteri balmesià, amb l'afany sincer dels sectors independentistes per aconseguir el seu objectiu, la precipitació o l'extemporaneïtat poden gravar, en positiu o en negatiu, la capacitat real d'obtenir el propòsit. Jo sempre vaig pensar que aquesta crisi no oferia la millor de les conjuntures, perquè és excessivament cruel des de la perspectiva social i econòmica. Dos factors que condicionen tota política, molt més quan les diluïdes ideologies han emplaçat l'epicentre de tota governabilitat en l'economia, i no la política. La política avui és fonamentalment economia, i el poble tem la pèrdua, o menyscabament, dels seus drets socials adquirits, i no la tirada dels que li prometran. Les angoixes tenen el present, o el passat, com a causa, no el futur, del qual són només una hipotètica possibilitat. Del que és, o som, al que es pot ser és una equació correcta. Al revés, del que es pot ser al que s'és, sembla racionalment impossible, ja que el futur no arriba fins després, i, per tant, no pot metafísicament construir en el present. Pura lògica d'Aristòtil.
Tot i això, acceptat el dret de ser independentistes com a opció política i democràtica, em sembla un error contemplar el futur des de la perspectiva de la seva negació gairebé metafísica. És la dialèctica de la por, de l'amenaça, l'apocalipsi constitucional, a la manera com ho fan servir determinats argumentaris a l'ús del PP i del govern espanyol. Catalunya és la constància del desig, la fermesa de l'esperit, el sentiment de la pàtria nacional. Com es pot combatre tot això amb lleis i legalitats constitucionals, quan la raó que antecedeix s'argüeix des de la legitimitat? Dos discursos paral·lels, que mai es trobaran, i, per tant, la seva utilitat és més que discutible a curt termini: arguments legals, que no determinaran la voluntat d'un poble, o d'un segment d'aquest poble, sinó probablement insuflaran major potència reactiva i emocional. Construir una dialèctica de campanya des del no és excitar més encara l'imperatiu del sí. Aquí rau l'error del PP en aquest cas, ja que les seves intencions tampoc coincideixen amb l'interès primari de la seva base electoral, angoixada per les necessitats econòmiques i l'enfonsament de les classes mitjanes, que constitueixen la seva base electoral. Un partit que governa a Madrid no pot carregar de negativisme el seu discurs electoral, sinó d'evidències realistes per no tancar les portes de la futura negociació o enteniment polític. N'hi hauria prou que Rajoy anunciés, abans del 25-N, que el dia després s'estudiarà un tracte equivalent al de l'Estat espanyol amb Euskadi. Aquí remetria la polèmica, i qui sap si el debat de la independència es tornaria un futurible.
