Geni golut

D'epifania –en el sentit que dóna Joyce al terme– pot ben bé qualificar-se el que reporta José Luis Alcaine –i de què es feia oportú ressò la premsa dimecres proppassat. Fa sis anys, aquest director de fotografia s'estava mirant la pel·lícula Adéu a les armes (1932) de Borzage.

Tot d'una –diu– va lligar caps: fotogrames com els de la mà del mort, la mare amb fill als braços, el cavall desbocat, la dona amb braços estesos, etc., eren alguns dels que, pocs anys després, ja en plena guerra, recrearia Picasso, convertits en forma pictòrica, en el celebèrrim Guernica.

Si, a això, hi afegim –continua dient Alcaine– l'amistat del malagueny amb l'autor de la novel·la en què es basa el film –Ernest Hemingway– i amb l'actor que hi fa de protagonista –Gary Cooper–, tot ajudaria a explicar com és de versemblant situar el tal film en l'origen, si més no visual, de la icona plàstica més emblemàtica de la guerra civil.

Doncs sí, possiblement sigui així. I si mai Alcaine dedica a aquesta seva troballa un escrit degudament raonat, cal esperançar llavors que en cap moment no sucumbeixi a la temptació fàcil de parlar de plagi. Concepte, aquest últim, sempre esmunyedís, sols aplicable a estergidors mediocres, a mers clonadors compulsius.

Caracteritza en canvi la pulsió del geni l'avidesa receptiva, la curiositat inexhaurible; monotemàtiques sovint, cert, però no per això menys fecundes en l'àmbit que sigui. Picasso era un golut d'imatges. Com altres, en el món de les lletres, ho han estat de prosa assagística (Pla), de versos (Ferrater), de si mateixos (Ors), etc.

El geni és, doncs, segons això, un barrut que arramba amb tot el que l'interessa. Per sotmetre-ho després a l'acció del seu particular túrmix generador de realitats tot noves.

I l'estudiós –aquí, Alcaine–, algú capaç de fer-nos avinent com res no sorgeix del no-res, ni tan sols el geni...