Catalunya o Espanya?

Dins d'una molt greu crisi econòmica i política es planteja aquesta alternativa d'una manera molt accentuada, fonamentalment per l'actitud del govern espanyol, amb una majoria absoluta del PP. Vull remarcar que quan es va produir la seva victòria electoral no calia ser molt intel·ligent per comprendre quina seria la trajectòria que prendria si s'estudiava la seva actitud reaccionària, centralista i escassament democràtica, manifestada en les distintes àrees de la seva acció política i també mitjançant grans protestes populistes contra el govern socialista, fomentades pel PP o per l'Església catòlica. És una clara demostració de la seva intencionada política per resoldre els problemes existents.

Dissortadament, aquesta temença s'ha confirmat en tota la seva intensitat i extensió. Des de la perspectiva catalana, hem comprovat que el govern espanyol ha dedicat tota la seva força i poder a ignorar i menystenir els greus problemes amb els quals ens enfrontem, molts d'ells causats per ell. La seva preocupació ha estat originar totes les retallades en els nostres drets, que ha portat a terme i que sembla que seguirà fent.

El govern espanyol rebutja que, en funció de la nostra identitat, som històricament, conceptualment i realment una nació, malgrat la incorporació, al llarg de la història, i preferentment en el darrer segle, de forma continuada, de poblacions amb una cultura diferent, d'origen espanyol o estranger, un contingent important de les quals s'han anat integrant lentament. I avui se senten catalanes. En tot cas, som una societat mestissa que ha donat proves fefaents de la seva realitat pacífica, on regna una bona convivència i el respecte dels drets humans.

Pel tracte discriminatori i sovint vexatori i de rebuig rebut, per aquesta manca de diàleg, per aquesta manca de voluntat de comprendre'ns quan nosaltres ho hem fet sempre, és lògic que un segment significatiu dels catalans no vulguin seguir essent espanyols. Aquest fet és ignorat intencionadament pels actors polítics espanyols i per l'opinió pública espanyola oposada a acceptar els drets dels catalans.

Aquest fet és fonamental per explicar la situació actual: quan ets menystingut en la teva llengua, en la teva cultura, malgrat el seu pes i prestigi, així com la importància quantitativa i qualitativa de la contribució catalana al desenvolupament d'Espanya, que ningú no pot negar, és comprensible que una part de la població refusi ésser espanyola. La ineptitud i parcialitat del govern espanyol ens han portat a aquesta situació, sense oblidar la política d'hostilitat de molts mitjans de comunicació no catalans.

Ara resulta que en un país on el sentiment federal era, lamentablement, molt difús, ara sembla que tot el que significa l'expressió Madrid, centre del poder, ha descobert de sobte el federalisme, que jo crec que només els catalans, i en un grau limitat, han considerat sempre aquesta possibilitat de tipus de govern.

En l'imaginari de molts espanyols podem trobar fets que els molesten, com poden ser el continuat creixement de l'economia catalana, malgrat totes les dificultats amb les quals xoca, particularment en el capítol de les infraestructures; la puixança de la creació cultural catalana en molts àmbits; la presència evident de Catalunya, i naturalment de Barcelona com eix bàsic. A títol popular, els grans èxits esportius del clubs catalans. Podria esmentar altres exemples.

Si Espanya i el seu govern fessin un esforç de comprendre la mentalitat catalana i les seves raons, i la reconeguessin, si desaparegués l'actitud d'hostilitat, si establissin un veritable diàleg, l'única forma intel·ligent de resoldre els conflictes, per greus o profunds que siguin, estic segur que es trobaria una possible entesa dels objectius comuns.