Cupletistes

Amb un gest reverencial i amb un punt de llàgrima als ulls m'aboco a la vitrina on hi ha el manuscrit d'El vestit d'en Pasqual. Sóc al CCCB, a l'exposició sobre el Paral·lel que han comissariat Xavier Albertí i Eduard Molner, i tinc una emoció semblant a la de contemplar les Homilies d'Organyà. És veure la lletra i sento ma mare cantant allò del bastonet de canya dolça, i dels cigrons per botons. Joan Viladomat, el músic i lletrista de Manlleu, autor del famós vestit i gec rivetat de vellut, i de 500 cançons més, també és el qui va musicar el tango Fumando espero. Aquest, en canvi, l'associo més al pare, que em va dur al cine a Tarragona, a veure El último cuplé de Sara Montiel, que la cantava mirant a l'infinit. La vaig veure a la mateixa pantalla on havia vist projectada l'hagiografia Las sandalias del pescador, d'una època en què els papes no tenien compte al Twitter. Al mateix espai, a la Rambla, on gairebé 50 anys més tard, aquesta setmana, s'ha inaugurat l'equipament teatral que durant tant de temps ha faltat a Tarragona ciutat. Que s'inauguri un teatre públic en aquests temps estranys és un fet excepcional, i el que cal demanar és que actuï com a teatre public de debò, que encara serà més excepcional.

En canvi a l'època esplendorosa del Paral·lel el ritme d'inauguració de sales d'espectacles i teatres era vertiginós. Barcelona era la ciutat del món amb més teatres, més que París, Berlín o Nova York. El so de la ciutat era la pianola, n'hi havia 85.000! Si mai hem tingut indústria cultural va ser en aquells temps en què l'enginy feia escriure cuplets per una pesseta i un ou ferrat. Entre puces, vaselines, la ironia regatejava censures. Els calçotets de Josep Santpere i el deshabillé de la gran Elena Jordi eren les banderes d'aquesta època en què neix la cultura de masses. I què fa que no en sapiguem res, o gairebé res, d'aquest passat? El present no es pot entendre sense aquella transformació social, que va fer que la nostra llengua se sentís no només als orfeons, i cors, sinó en els ambient frívols, on el públic l'acollia amb complaença. Llàstima que Rossend Llurba, autor del primer cuplet en català l'any 1917, no li pugui cantar al ministre que menysprea allò que ignora: Wert, que és el que em perd.