Opinió

La penúltima frontera

Ara, tres set­ma­nes després de les elec­ci­ons, ja sabem que els vols inti­mi­da­to­ris de l'exèrcit de l'aire eren per dis­treure la nos­tra atenció, perquè miréssim cap a una altra banda, allu­nyada de l'esce­nari prin­ci­pal on es con­cen­tra­ven les ofen­si­ves més impor­tants. Així doncs, men­tre miràvem al cel i men­tre havíem de tor­nar a patir els obs­cens toca­ments de vells uni­o­nis­tes dis­fres­sats de fede­ra­lis­tes, la prin­ci­pal acció política de l'espa­nyo­lisme anti­de­mocràtic se cen­trava en una quíntu­ple ofen­siva: 1) pres­si­o­nar la UE perquè es pro­nunciés en con­tra d'una Cata­lu­nya inde­pen­dent; 2) foca­lit­zar tot el pro­blema català en la figura d'Artur Mas; 3) con­següent­ment: tor­pe­di­nar la figura de Mas a través de la fil­tració d'un gravíssim informe difa­ma­tori, propi de la guerra bruta; 4) divi­dir la soci­e­tat cata­lana amb cri­te­ris ètnics (“aneu a votar: som més i gua­nya­rem”, va excla­mar Alícia Sánchez-Camacho), i 5) con­fiar que a par­tir de les elec­ci­ons la para­lit­zació política del sobi­ra­nisme es con­so­li­da­ria amb l'esca­nya­ment econòmic de la Gene­ra­li­tat i amb un intens procés de neo­es­pa­nyo­lit­zació, com ara el que pro­mou el minis­tre Wert amb l'esbor­rany de la LOMCE, unes direc­trius que volen seguir el mateix procés d'ani­hi­lació de l'idi­oma català per­pe­trats al País Valencià i a les Illes Bale­ars.

La jugada és meri­di­ana. D'una banda, es tracta d'agi­tar la soci­e­tat civil tot con­fron­tant cata­la­no­par­lants amb cas­te­lla­no­par­lants. I, de l'altra, es tracta de lesi­o­nar encara més la llen­gua cata­lana per acon­se­guir, a curt ter­mini, que un impor­tantíssim seg­ment de la població de Cata­lu­nya des­co­ne­gui el català i, així, ja no tin­gui cap mena de sen­si­bi­li­tat per un dels punts car­di­nals del cata­la­nisme (la llen­gua), ni trobi en la llen­gua cata­lana cap fac­tor d'iden­ti­fi­cació social, ni tin­gui accés al dis­curs del cata­la­nisme. A par­tir d'aquí el mono­cul­tiu de l'espa­nyo­lisme, de dre­tes o d'esquer­res, tant se val, ja serà un lati­fundi.

Estem davant d'un cons­tant cop d'estat ser­vit per fas­ci­cles. Som en un dels llin­dars de la història. I pot­ser aquesta legis­la­tura neces­si­tarà un govern de con­cen­tració naci­o­nal. La urgència i el dra­ma­tisme exi­gei­xen un assaig d'engi­nye­ria política, difi­cilíssim però no impos­si­ble: con­jun­tar el pol naci­o­nal amb el pol social. Amenaçats de des­a­parèixer, caldrà mobi­lit­zació ciu­ta­dana, trans­gres­si­ons de lleis, objecció fis­cal, hisenda pròpia, un cri­teri arti­cu­la­dor de la nos­tra soci­e­tat i sis­te­mes d'auto­pro­tecció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.