Del prejudici al judici
La ciutadania
és l'escola
de la política
Per un llibre que mai va ser escrit Hannah Arendt va deixar anar unes quantes idees especialment pertinents en aquests moments de desprestigi polític i de risc per a la democràcia. Tal com assegura la pensadora, malgrat tot, “tan sols la violència és muda”.
Diu Arendt que tots vivim de pre- judicis, d'una determinada cosmovisió que ens precedeix, originada en un passat en què, segurament, va tenir el seu sentit. Prejudicis que ens ajuden a situar-nos en el món en què ens trobem, ja que ningú pot viure-ho tot de bell antuvi, no és possible repensar-ho tot a cada moment. Alhora els prejudicis ens donen raons per defensar posicions que, sense haver de realitzar grans esforços, ens permeten justificar el que és injustificable. El cert és que aquesta comoditat que tantes desgràcies ha propiciat al llarg i ample de la historia recent, afebleix el poder i la claredat de la nostra pròpia experiència personal i ofega sentiments valuosos envers el pròxim.
Aquesta reflexió fa pensar en una altra: sembla, doncs, que l'experiència personal que cadascun de nosaltres té de la vida política i de la seva transcendència no és quelcom que ens vingui donat, que sigui fàcil de comprendre. Sol ser difícil establir lligams entre els fets que ocupen la nostra ja complexa vida quotidiana amb les decisions polítiques i econòmiques que les condicionen. El pas de la cosmovisió prejutjada a la presa de consciència, al judici –encara que sigui puntual– representa un capgirament, un reordenament de prioritats i valors. Tan sols en algunes ocasions històriques o enmig de determinats terrabastalls (guerres, transicions, retallades de drets, onades sobiranistes...) se'ns fa més fàcil entendre l'estreta relació entre les experiències personals viscudes i les decisions econòmiques i polítiques. Hi ha moments únics i irrepetibles en què tota la força de la subjectivitat –del desig, de l'ètica i de la solidaritat– queda impregnada de política i coincideix amb els fets col·lectius, en una peculiar i momentània unitat de sentit. I hi ha moments de molt desànim, en els quals la distància entre els fets polítics i la subjectiva manera d'entendre-la es fa tan grossa, tan grossa que sembla que moltes conviccions trontollen Hi ha qui abandona, hi ha qui se centra un altre cop exclusivament en la seva vida individual mentre manté una actitud de crítica constant. Recordem l'època del “desencant” que va seguir a l'entusiasme i l'esforç de les primeres passes democràtiques. Cal dir que s'esdevé un cop ja s'ha après que allò polític és el que està “entre les persones” i que té com a objectiu la llibertat.
La política actual, més que mai, exigeix que la ciutadania pugui recórrer amb certa facilitat el camí del prejudici al judici. I actuar en tant que ciutadania defensora de drets fonamentals. Però per això és la mateixa política i des de dalt a baix, la que ha de transformar-se si vol posar al servei del bé comú les grans energies personals i individuals que mouen la vida col·lectiva. Cal que la política en primer lloc passi la “prova de la realitat”, és a dir, sigui creïble, sostenible en el temps i l'espai, que prepari pels moments difícils, pels pactes necessaris, més enllà dels moments d'entusiasme. Ha de ser pedagògica, explicativa, receptiva, empàtica amb els sentiments de la ciutadania i les seves preocupacions. Ha de posar-se al costat dels que són víctimes del desastre econòmic. La política, la bona, s'aprèn en l'acció per transformar, de baix a dalt, el que no és just, per molt legal que sigui i això vol dir no solament mirar el que fa la ciutadania en defensa dels seus drets, sinó implicar-se en profunditat en aquesta defensa. I, sobretot, cal ensenyar “ciutadania” des de petits; ensenyar a separar els prejudicis dels judicis; ensenyar a parlar i negociar, en comptes d'agredir i competir; ensenyar a comprendre les raons dels altres que sempre són diferents; a negociar sortides i a vetllar pel respecte del que tenim en comú.
La ciutadania és l'escola de la política i aquesta, com la democràcia real, s'ha d'exercir a casa, a l'escola, als patis, als clubs i en les relacions més íntimes, mostrant la trampa de desigualtats que amaguen molts prejudicis i obrint la porta de bat a bat a nous judicis, a noves maneres d'entendre i de construir la vida col·lectiva. Tant sols així garantirem el futur democràtic per als nostres fills i néts.
