Una gorra perduda en el desert

Un meu amic, fa anys, va enterrar unes botes velles a Monument Valley, un espai desèrtic que John Ford va convertir en un paisatge cinematogràfic mític. Fa uns dies, sense voler, vaig deixar una gorra en un altre desert, Atacama, en l'enorme extensió del qual va passar recentment el Dakar, amb la seva prepotència, sense que ho poguessin impedir els grups ecologistes actius a la zona. Aquest desert és immens i, quan vaig tornar a Santiago, una dona plenament vital de 92 anys em va dir que li resultava aterridor. Encara impressionada per la bellesa d'aquell paisatge, que en la seva diversitat sempre presenta un horitzó inabastable a la mirada, vaig pensar que la dona tenia certa raó: el sublim, que t'empetiteix i a la vegada et fat transcendir, té alguna cosa paorosa.

El desert d'Atacama, en tot cas, s'ha convertit en un gran destí turístic amb tot el que això comporta: la possibilitat de fer-hi negoci provoca un creixement accelerat, una puja de preus que no es correspon amb la qualitat dels serveis, una cobdícia desfermada. Res que no coneguem. Res que no hàgim vist a prop nostre. A San Pedro de Atacama, una població que en l'última dècada ha multiplicat els seus hotels, restaurants i agències que programen excursions a la zona, vaig pensar que hi havíem arribat amb anys de retard. Tant se val. El temps és irreversible. S'havia d'intentar disfrutar al màxim d'aquell present. Resignar-se a ser un turista (com aventurar-se en el desert en cinc dies comptats i sense tenir-ne coneixement?) per procurar, amb tot, tenir-ne una experiència pròpia. El cas és que, sense deixar de ser turistes, vam admirar paisatges que els nostres ulls mai no havien vist. Vam veure volcans amb el cim nevat; vam banyar-nos en llacs salats i termes naturals a més de quatre mil metres d'altitud i al costat de guèisers que, per mostrar la seva aigua bullent, exigeixen ser-hi en la fred de l'albada; vam trepitjar terrenys plens de sal; vam veure vicunyes, de la família dels camèlids, i flamencs a l'altiplà, on les pluges abundants de l'any passat han fet emergir una vegetació inesperada i així, doncs, una bellíssima verdor que sembla un miratge; vam travessar paratges per aturar-nos davant de roques convertides en escultures naturals per l'erosió eòlica; vam veure cels plens d'estrelles.

l'últim dia, mentre el sol es ponia a l'anomenat Valle de la Luna perquè es diu que és un paisatge més lunar que terrestre, vaig deixar la meva gorra, que tant m'havia protegit, en una roca, per treure'm la sorra de les sabates. Allà hi vaig oblidar la gorra o, en tot cas, així ho he imaginat després d'adonar-me que l'havia perdut. En saber-ho del cert, després de comprovar que no l'havia deixat al cotxe, em vaig entristir. A vegades ens arrapem a algunes coses o sentim que ja formen part de nosaltres. Havia conservat aquesta gorra durant més de tretze anys. Era una peça del segle XX que havia comprat el 1999 al festival de Canes: hi constava escrit, a la gorra. Mai he vist a les botigues del festival una gorra que m'agradés més.

Va ser fa dos anys a Canes que vaig veure un documental de Patricio Guzmán que du per títol Nostalgia de la luz i que, precisament, es va rodar al desert d'Atacama. Essent ell mateix el narrador, el director de La batalla de Chile explica que Atacama és el lloc preferit dels astrònoms per la transparència del cel (allà s'hi construeix el projecte Alma, que serà l'observatori astronòmic més gran del món) i dels arqueòlegs perquè la sequedat de la terra (és el lloc més àrid del planeta) fa que es conservin les restes humanes i, suposo, les de tota mena de coses. Així és que vaig pensar que, transportada pel vent o enterrada a la sorra, la meva gorra perduda en el desert almenys hi duraria fent una vida al marge de mi. Però, sortint del meu ensopiment entotsolat per la pèrdua de la gorra, també vaig pensar que Patricio Guzmán explica una cosa de la qual no va parlar cap guia del desert: hi ha dones, sobretot són dones, que hi busquen les restes dels seus detinguts desapareguts durant la dictadura de Pinochet. Els botxins van dinamitar els cossos creient que desapareixien per sempre més en la immensitat devoradora del desert. No van tenir present que, com si lluités contra l'oblit de les víctimes i la impunitat dels criminals, el desert conservaria les restes.