La columna
Lleida-Girona
Quin paper haurien de jugar les ciutats mitjanes?
Amb quatre dies de diferència Lleida i Girona han escurçat doblement la distància que les separa: per carretera, amb el desdoblament de l'eix transversal; per tren, amb l'enllaç del TAV.
Quan el lleidatà Josep Vallverdú va anar a viure a Sant Feliu de Guíxols, va descobrir un paisatge diferent però va concloure que era “un sol país que es relligava de Llevant fins a Ponent, saltant per damunt de Barcelona, que no disposa de paisatge natural”. Més enllà del paisatge físic, aquesta és la metàfora d'una realitat palpable; la de les múltiples afinitats que, malgrat les diferències, uneixen Lleida i Girona. Catalunya, mirada des dels aparells que fan cartografia per satèl·lit, apareix com una xarxa de ciutats petites i mitjanes que rodegen per totes bandes –menys la del mar– la macrocefàlia barcelonina. Ara es tractaria de concretar quin paper haurien de jugar les ciutats d'aquest nivell i quin hauria de ser el seu rol en la vida política, social i cultural del Principat per tal de resistir el poder de succió de la metròpoli. Gaziel ho tenia ben clar: “No caldria pas destruir la capital de Catalunya; l'important fóra, no decapitar la nostra terra, ans el contrari, anar equilibrant tots els seus membres fins a posar-los en justa proporció i perfecta harmonia amb la seva testa actualment excessiva.” I si això va ser escrit fa quasi noranta anys, ja en fa més de quinze que Joaquim Nadal hi insistia: “La comunicació freqüent entre la malla de ciutats que és Catalunya és un problema seriós que des de fora de Barcelona hauríem de mirar de resoldre si fóssim capaços de promoure un ritme i un to en les nostres activitats que trenqués tantes inèrcies...”
El lleidatà Alexandre Plana va expressar en vers i en prosa la seva fascinació per Girona, on anava a trobar-se amb el seu col·lega Josep Pla. I va ser a Girona on, després d'una llarga conversa entre els dos amics, Pla va decidir fer cas dels consells de Plana i substituir el seu barroquisme per l'estil planer i precís que el faria famós. Potser aquest és l'exemple històric més viu del corrent d'influències i estímuls que es pot establir entre lleidatans i gironins “saltant per damunt de Barcelona”.
