Viure sense tu
Carnaval subvertit
L'essència del carnaval del 2013 passa pels excessos en corrupció
Instal·lats com estem en un carnaval permanent, ja fa massa temps que Carnestoltes no fa mal. Quin sentit té l'exercici de la subversió del poder, la mofa de les veritats establertes, si és el mateix poder qui no para de subvertir la funció que té assignada? Com volen que la festa no desdibuixi el perfil propi, la ironia local, i acabi buscant recer en les fórmules del pèl i la ploma carioca? Com pot ser que ens escandalitzin uns pits de calendari de camioner, o els d'una geganta, si l'escàndol constant ens ve en forma d'apropiació indeguda? L'essència del carnaval del 2013 passa pels excessos en corrupció. Però, què volen que faci el bufó del rei, si el monarca li ha pres la feina, si és ell, i els reietons de cada cort, els que se'n fumen, de serfs i vassalls? El joc de l'ambigüitat, de la màscara, de l'aparença, ja no va entre dijous gras i l'enterrament de la sardina. El carnaval queda per a les escoles, perquè els més petits duguin un mitjó de cada color, o la cara emmascarada. A tot estirar els catalans servim per a la rialla andalusa. L'esperit de Carmen Rico-Godoy ha agafat cos en els versos d'una chirigota de Cadis. Ai si la delegada María Llanos de Luna veu onejar l'estelada damunt l'escenari d'una ciutat constitucionalista, allà on es va engendrar la Pepa, li agafarà un cobriment de cor! Això i quatre caretes presidencials a les rues, això és el que queda com a distracció popular.
Mentrestant, Urdangarins, Bárcenas, Millets i assimilats fan la seva. L'engany, la impostura, l'emmascarament, el viure en un prestigi fals, el frau, han passat de ser una disfressa a ser un uniforme. És l'art humà del fingiment, de la mentida, que deia Nietzsche. Amb això, uns quants s'han arreglat la vida, i ens han usurpat aquesta joguina de carnaval, aquesta disfressa que ens permet ser el que no som durant unes hores o uns dies. La distorsió de la veritat, les veritats a mitges, la falsedat parcel·lada, que capten els micròfons oberts, com el cas de la directora de l'Agència Tributària espanyola, Beatriz Viana, que encara no sap ni què ha dit sobre l'amnistia fiscal. Quin joc de despropòsits tot plegat!
