Opinió

Anem per feina

És, exactament, un crit perquè retorni l'oxigen a les empreses catalanes

El 1902, Guillem Graell, secretari general de Foment del Treball, va publicar un estudi sobre La qüestió catalana. El va escriure en castellà, potser perquè a la Península s'entenguessin les fonamentades raons del tracte a Catalunya considerablement injust per a una burgesia industrial fiscalment maltractada. El 1905 el clam era universal entre les elits de la societat civil que exigien un tracte més just i proporcionat a la quantia fiscal aportada a la hisenda pública. Tampoc van ser escoltats. El 1843 La Societat, revista que divulgava el pensament de Jaume Balmes, ja argüia que eren dues les qüestions pendents de solució a Catalunya després de la Primera Guerra Carlista: “La de la constitució de Catalunya dins d'Espanya, que és el més greu [problema] entre els nacionals, i el de l'organització del treball, que és el més fonamental que avui té plantejada la societat humana.” És a dir, encaix de Catalunya a Espanya i organització del treball, o la seva garantia. Tan poc s'ha avançat des de llavors? Segons el professor Jordi Nadal, “Després de la guerra de Successió [...] el país català va renunciar al segle XVIII a la reivindicació col·lectiva, és a dir a l'autogovern... per lliurar-se a la reivindicació individual en forma d'èxit en el treball i els negocis de cada un. Riquesa i benestar material en lloc de càrrecs i honors” (Discurs amb motiu dels 450 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell, 20 de maig de 2009).

El problema de fons és l'encaix amb Espanya, però el més urgent, la necessitat de recompondre el sistema productiu, la indústria maltractada per la crisi, el brutal dèficit de finançament causat pels excessos de la banca, la pèrdua del 24% dels llocs de treball, la naixent pobresa dels joves, la culpable ignorància dels compromisos contractuals en la prestació de serveis o d'obres, etc. Tanta deixadesa en l'impagament a les empreses no es correspon amb les exigències impertèrrites a l'hora dels deures fiscals per part d'aquestes mateixes empreses lesionades, o ofegades, per l'incompliment de pagaments que els porta al límit de la seva sostenibilitat.

Avui els empresaris es lamenten de tants mals i vicis d'ahir. S'indignen de la parca sensibilitat envers la seva dramàtica situació que porta a la ruïna les seves empreses, a la liquidació de llocs de treball i a l'insuportable agreujament de la pressió fiscal, més onerosa a Catalunya que a la resta de comunitats. Abans que res, es tracta d'un explosiu problema de justícia distributiva, de greuges comparatius amb Euskadi pel concert fiscal, i amb Andalusia i Extremadura per la pluja constant de subvencions. Si a algú li correspon una alta dosi de comprensió és als empresaris catalans, martiritzats per la banca, Hisenda i els governs, i no sempre compresos en les seves propostes més que justificades, sinó que distorsionant, sovint, la seva veu i el seu discurs. La paraula ha de valer el mateix pronunciada des de Catalunya que des d'una altra part d'Espanya. Duo, si idem dicunt non est idem... (Dues, si diuen el mateix, no és el mateix) Per què aquesta dislèxia? Com va escriure Ortega y Gasset en el “prefaci per a francesos” de La rebel·lió de les masses, “la paraula és un sagrament de molt delicada administració”. A què es deu aquesta pèssima “administració” de la paraula dels catalans?

Hora és de posar els punts sobre les is, d'accentuar les prioritats irrenunciables, d'empatitzar amb els drets de l'economia i dels ciutadans, de trencar les barreres de la incomprensió, i de no trair les intencions amb manejos que tracten d'adulterar la voluntat dels que posen en marxa determinades iniciatives socials, lluny d'una altra intencionalitat política atribuïda pels quals s'excedeixen en la seva partitocràcia o a la sacrílega invasió dels àmbits civils de la societat, que no li corresponen a la societat política, causant no poques vegades l'origen dels seus mals. La intencionalitat dolosa és més pròpia del vidre a través del qual s'observa, que del color natural de les coses. “Anem per feina” és, exactament, un crit perquè retorni l'oxigen a les empreses catalanes abans que els falti l'alè per arribar al final del túnel de la crisi. Restablir el danyat serà tasca d'anys i de moltíssima voluntat. Descompondre ara els escenaris de la protesta és propi de covards o de sotmesos a l'esclavitud de les prioritats de la política irreal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.