Un país sense hipoteques

Fins ben entrats els anys vuitanta del segle passat, pràcticament a totes les oficines de les entitats financeres (bancs i caixes) hi havia el grum. Era un noi jove que en principi feia tota mena d'encàrrecs i a poc a poc anava promocionant. Els sindicats van anar negociant uns drets per als grums, com ara que les empreses els paguessin els estudis, després que les vacances s'havien de concentrar a l'estiu i més tard que, durant el període del servei militar, l'empresa els havia de continuar pagant el 60% del salari.

Aquests avantatges laborals eren ben rebuts pels beneficiaris, com és natural, però van tenir uns efectes indesitjats: a partir d'aleshores, un requisit per entrar a treballar en una entitat financera, si eren nois, era estar exempt del servei militar o haver-lo complert.

Trec aquest exemple real perquè il·lustra que molt sovint unes iniciatives que poden ser molt raonables, portades a la pràctica, tenen unes conseqüències inesperades.

Dimarts passat el Congrés espanyol va acceptar a tràmit dues iniciatives legislatives populars (ILP), i una era sobre el que se n'ha dit la dació en pagament. Deixant de banda la folklòrica de les corrides, l'altra pot ser una iniciativa que, si no es fa bé, tingui efectes inesperats.

És clar que encara falta tot el tràmit de la llei per veure com acabarà, però com que l'Estat espanyol és un estat de dret i no és un estat tipus Veneçuela –on el president pot sortir en directe per la televisió nacional i davant de tothom telefonar al president d'un banc exigint que concedeixi un crèdit a un particular sota l'amenaça de pronunciar la seva famosa frase “Exprópiese” si no li fa cas–, i a més som un país que tenim legislació i seguretat jurídica amb la UE, no seria estrany, doncs, que al final del camí aquest milió i mig de persones que brillantment s'han mogut per l'emoció de la tragèdia, si no són conscients de la realitat, tinguessin una gran decepció.

No sé si interessadament, bona part de la classe política i la societat d'aquest país culpa de la crisi la banca, i em sembla una acusació poc precisa. Objectivament la gran desfeta l'hem d'atribuir a les caixes, i pràcticament totes les que han tingut problemes tenen un dominador comú: els seus òrgans de direcció eren ocupats per designació política i sindical i la majoria de responsables estan encausats per mala praxi o per fets més greus. Els que no tenien aquesta característica, com per exemple La Caixa, el Banc Sabadell, el BBVA, el Banco Santander..., no han tingut aquests problemes de solvència, no han hagut de demanar diners públics, i no tenen cap dirigent imputat. Però amb aquesta generalització interessada d'atribuir-ho tot genèricament a la banca han desenfocat molt hàbilment el problema, i sovint els culpables i els responsables, que majoritàriament són els partits polítics, els sindicats i els polítics.

Però quins efectes podríem esperar si la ILP prospera en la seva versió més extremista i amb efectes retroactius? Podria passar bàsicament dues coses: que la concessió de noves hipoteques sigui molt més selectiva, de menys percentatge sobre el valor hipotecable i més cares, la qual cosa no em sembla malament, i la segona, que s'iniciï un temps de grans plets perquè moltes d'aquestes hipoteques s'han convertit en productes que s'han venut a bancs i inversors estrangers i aquests no acceptaran alegrement un canvi de normativa retroactiva.

Ja no preveig la possibilitat d'insolvència bancària, que es produiria, perquè, i com ha passat fins ara, tots nosaltres ens endeutaríem més per ajudar-los. I la pregunta que em poden fer és: I quina sortida hem de donar a qui perd la seva casa? La resposta ha de ser social i només la poden donar les administracions amb polítiques socials.

Ara podem moure'ns per les emocions més sinceres, però veig impossible que prosperi la ILP tal com s'ha proposat.