Opinió

La col·leccionista

Sistema de miralls

El títol de la novel.la de Llúcia Ramis, Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, pertany a un poema de Pere Gimferrer que comença així: “La poesia és un sistema de miralls giratoris, lliscant amb harmonia, desplaçant llums i ombres al provador.” Suposo que en llegir aquests versos, l'escriptora mallorquina va veure com s'encenia una bombeta a dins del seu cap –com als tebeos–: eureka! Havia trobat la fórmula per escriure allò que volia dir. La seva novel·la és un joc de miralls (petits fragments que reflecteixen records precisos, escenes viscudes o reinventades, emocions poderoses), que llisca amb harmonia (el seu llenguatge, acuradíssim però gens artificiós, ric, natural, un autèntic plaer), amb llums i ombres (la novel·la ens fa somriure, riure i esborronar, sobretot ens commou). Llúcia Ramis va admetre, en la presentació de la novel·la, que el títol manllevat a Gimferrer suggereix un relat sobre la pèrdua de la innocència. Però no, aclaria Ramis: perquè jo no he estat mai innocent. És a dir –vaig pensar, escoltant-la– que admet que parla d'ella. Però no, adverteix Ramis abans de començar la novel·la: això no és una autobiografia. La noia és així: contradictòria, provocadora, desconcertant. Com la seva novel·la. Després d'haver-la llegida i disfrutada, crec que el fet que els records desordenats i tendríssims que s'hi expliquen s'ajustin o no a la veritat no té cap importància. Estic segura que hi ha memòria i hi ha fantasia, hi ha confessió i hi ha fabulació. La literatura és això, no? Un sistema de miralls giratoris. “Vaig creure que els Reis Mags existien durant un o dos hiverns, malgrat que havia vist que el meu avi fingia que llegia una carta en àrab. O potser vaig fer com ell, i vaig simular que encara hi creia durant tot aquell temps. La diferència és tan subtil que la memòria em trairia depenent del que jo, en aquesta reconstrucció, volgués sostenir.” La lectura de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes m'ha deixat un regust àcid i dolç, salat i picant. I tot d'imatges mallorquines i el desig intens de tornar a l'illa. I unes ganes boges de plorar quan penso que aquest català que hi xerren, tan sonor, càlid i sucós, és amenaçat per una colla d'ignorants malintencionats. Potser si llegissin...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.