Un sofà a la riba
11.111 funerals
Els anglesos també han fet números amb la quantitat astronòmica que ha costat l'adéu de la Thatcher
En parlava la setmana passada i ara hi torno, arran dels funerals de la senyora Thatcher. Uns quants apunts, uns detalls que ens informen de com de diferent és la concepció de la democràcia en un país com Anglaterra. Començant per les festes, les mofes i les venjances pòstumes que ha rebut el cadàver de la dama de ferro, matisades per lleus censures a la BBC i per alguna càrrega policial, però intenses, demolidores, sense ni un bri de respecte. I podem continuar amb la triomfant cançó de la bruixa morta d'El màgic d'Oz, la brillant proposta de Ken Loach (“posem el funeral a subhasta”) o amb el munt de cartells que van acompanyar el furgó amb el fèretre. Però també amb l'escrupolós mirament amb què el bisbe anglicà va acomiadar l'exprimera ministra. Amb una veu profunda i cerimoniosa, va dir que després de la tempesta venia un dia de calma, amb la qual cosa informava els assistents a l'acte i els qui ho veien per televisió que no era el moment de retreure res, però tampoc el de lloar perquè sí un llegat que genera, si més no, molta controvèrsia i una gran dosi de malestar social, de ràbia continguda.
Els anglesos també han fet números amb la quantitat astronòmica que ha costat l'adéu de la Thatcher. Amb els quasi 12 milions de lliures que s'hi han invertit, es podien haver repartit 17.000.000 de gerres de llet a la població, una comparació no gens frívola ni inconscient, atès que va ser ella, la difunta, qui va treure la ració diària de llet gratuïta de les escoles públiques. També hauria servit, aquest pressupost, per contractar més de 300 infermeres durant un any i una quantitat similar de professors o de bombers. I, sobretot, s'haurien pogut organitzar 11.111 funerals per als ciutadans sense recursos.
Hi ha xifres que són molt significatives i que ens parlen de proporcions i de prioritats. De fet, ens vénen a dir que no tots som iguals, ni tan sols davant la mort. Si més no, però, aquesta vegada hem sabut què valen els fastos finals, i molts –els que reien, els que obrien ampolles d'escumosos– han comprovat, amb el somriure glaçat, com pervivia l'esperit d'aquella dona.
