Kenzaburo Ôe: mutació

“A quina mena de món van els nadons que es moren?” Sense xarxa, valent, l'escrip­tor japonès Ken­za­burô Ôe (1935), pre­miat amb el Nobel de Lite­ra­tura l'any 1994, es fa pre­gun­tes com aquesta i les res­pon per escrit. La seva obra s'apun­tala en la frase pode­rosa, la metàfora lírica i la faula moral. Des d'un empelt occi­den­tal, Ôe s'inter­roga sobre la con­tra­dicció i la metafísica de l'home. Fins al límit. L'exis­ten­ci­a­lisme de Sar­tre, el roman­ti­cisme de Blake, la filo­so­fia de l'absurd en Kafka o la mix­tura angoixa-pri­mi­ti­visme de Dos­to­ievski s'incrus­ten en el pen­sa­ment d'Ôe, enta­fo­rat dins la “lite­ra­tura del des­as­tre”. La seva dis­sort no és només històrica sinó íntima: a la novel·la Una qüestió per­so­nal (1964) –com a El crit silenciós (1967) o a Digues-nos com sobre­viure a la nos­tra boge­ria (1969)– hi narra la hidro­cefàlia del seu fill Hikari (llum). La novel·la és dura, cínica i fonda: balla èbria entre l'espe­rança, la resig­nació, el tedi, el vòmit i la per­sistència. El nai­xe­ment d'un fill dis­minuït (“mons­tre inde­fi­ni­ble”, “nadó vege­tal”, “Apo­lli­naire amb el cap embe­nat”) genera dub­tes i por, com la represa de les pro­ves nucle­ars soviètiques. La imper­fecció del cos humà és alhora la fra­gi­li­tat del pla­neta: muta­ci­ons. El debat entre vida i mort, la mes­qui­nesa atàvica i la tènia d'ego­isme són sig­nes de la neu­rosi de l'indi­vidu, domi­nat per una moral obses­siva cimen­tada en la ver­go­nya i el fàstic. Una con­fessió plena de mal­sons injec­tats dins el gran mal­son, el gran tea­tre de la vida fet del record del món infan­til (Peter Pan, Song Goku, Popeye), la crítica al gremi mèdic, els paranys del llen­guatge i les tram­pes psi­cològiques. Con­necto amb Ken­za­buro Ôe en la neces­si­tat de superar una experiència per­so­nal a través de l'art, lluny de la mor­bo­si­tat i la com­passió, en la idea del món com a esce­nari medi­o­cre i en la figura del neuròtic que lluita amb les seves pors. El talent d'Ôe radica asa­ber fer la tom­ba­re­lla: dotar d'ales el llen­guatge i crear mons nous a par­tir d'una rea­li­tat lamen­ta­ble far­cida de gent ner­vi­osa.