Opinió

el defensor del lector

Sang i fetge

Els temes de crims sempre han cridat l'atenció, tant als periodistes com als lectors. Siguem sincers

Permeteu-me una anècdota veraç. Quan treballava al Diario de Barcelona, tenia al meu costat el redactor de successos, un gran professional, que vivia intensament la seva feina. Jo era redactor de comarques i quan algun corresponsal m'enviava alguna notícia de successos, jo l'havia de passar, lògicament, a la secció corresponent. “Ricard, tinc un robatori a...”. Ni cas, ni tan sols aixecava el cap. Perquè m'escoltés li havia de dir: “Ricard, tinc quatre morts a...”. Automàticament ho deixava tot i em començava a fer preguntes. Els temes de crims sempre han cridat l'atenció, tant als periodistes com als lectors. Siguem sincers. No és estrany que hi hagi revistes especialitzades, que criden l'atenció només llegint el títol de portada, que moltes vegades sol ser fins i tot macabre. Justament aquesta setmana estàvem fent tertúlia un grup d'amics i va sortir la notícia del judici a l'home que va posar fi a la vida d'11 persones grans a Olot, segons ha confessat ell mateix. I també dies enrere vàrem seguir el judici a l'homicida de Sant Pere Pescador. I aquesta mateixa setmana, un expolicia municipal de Girona ha matat la cunyada i ferit la dona a Caldes de Malavella. No ens vàrem posar d'acord, ho he de dir, després de donar moltes voltes sobre si els diaris s'hi recreen o no, en aquesta mena de notícies. La veritat és que des que estic treballant de periodista, i fa una bona colla d'anys, el tractament dels temes de violència sempre l'hem tingut a sobre la taula. I periòdicament s'han rebut cartes o trucades de lectors que protestaven per la manera com s'han tractat aquests temes.

Tot això ho dic avui perquè el judici de Joan Vila, d'Olot, ha remogut el tema altra vegada. Només citaré dos títols, un d'El Punt Avui i un altre d'El País. “L'assassí d'ancians avui declara davant el jurat”, deia El Punt Avui. I El País ho titulava així: “El celador que asesinaba en serie.” N'hem llegit molts d'altres en aquesta línia. Certament que els dos títols són objectius. El que diuen és cert, no hi ha cap subjectivitat. El dubte que tenien els meus contertulians és si els títols han de ser tan durs. Es podria o caldria dir d'una altra manera, diguem-ne més suau, més sensible? És difícil de dir. Uns estan segurs que sí, i fins i tot m'he trobat amb molta gent que pensa que els periodistes de successos són uns sàdics i es recreen amb el sang i fetge. Res de tot això, almenys pel que fa referència a aquest diari. Crec que el tema s'ha plantejat moltes vegades i hi ha una gran sensibilitat. Cosa que no vol dir que a vegades es pugui passar una mica de la ratlla, sovint precisament perquè fer un titular curt i que digui el que vol expressar la notícia no és fàcil. I vull recalcar, també, que precisament en aquest cas d'Olot s'ha destacat moltes vegades la part positiva d'en Joan Vila, que també té coses bones. Acabo desitjant que els periodistes siguin molt professionals en aquesta mena de temes, però també molt humans. No hi ha ningú absolutament bo ni ningú absolutament dolent. I qui no ha fet coses que després se n'ha hagut de penedir? Per això tothom té dret a un advocat defensor, no?

El Club del subscriptor

En Josep Andreu Arroyo, de l'Ametlla del Vallès, m'envia un correu sobre el Club del Subscriptor. Em diu taxativament: “Les ofertes d'oci i cultura del Club del Subscriptor són molt interessants, però existeix una burocràcia que discrimina el subscriptor de fora de Barcelona. En la major part de museus, teatres... no n'hi ha prou amb la targeta del subscriptor i s'ha de trucar al 902221010, on després de prendre'n nota molt amablement, et citen per recollir l'entrada a les oficines de Barcelona. Jo visc a 40 quilòmetres, i el tràmit comença a ser dissuasiu. Penso que avui, amb les eines que ens dóna internet o fins i tot amb la xarxa de caixers on es poden recollir les entrades, ens estalviarien molts viatges als subscriptors que no som de Barcelona.” Josep Andreu, tens tota la raó, i quan n'he parlat amb la direcció del diari de seguida m'han respost que és un tema que tenen sobre la taula i que hi estan treballant de debò. Veritablement, per més de pressa que es vulgui córrer amb els nous mitjans tècnics sempre s'arriba tard. I és que tot va a marxes supersòniques. És clar que el tema que planteja el subscriptor ha de ser relativament fàcil de resoldre. Si podem agafar el tren amb el bitllet que ens hem imprès a casa, o podem agafar les entrades d'un concert, també hem de poder agafar entrades per anar a algun espectacle a través del Club del Subscriptor. Gràcies, Josep Andreu, pel suggeriment, i espero que aviat estigui resolt.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.