Opinió

Josep Solé i Barberà

Amb ell i tants altres noms se'n van anar moltes pàgines de la resistència a la dictadura.

Dissabte vinent fa cent anys que va néixer, a Llívia, Josep Solé i Barberà, en el si d'una família de Reus, ciutat d'on sempre se sentí. Militant del BOC, s'afilià al PSUC en fundar-se i s'hi mantingué sempre fidel. Jutge de primera instància, comissari de brigada a la guerra, fou empresonat pels franquistes i condemnat a mort, tot i el testimoni favorable de dotze monges a qui havia salvat la vida poc abans. La pena li fou commutada per presó i desterrament, però l'impacte de la sentència motivà un al·legat seu esplèndid contra la pena de mort, en ple debat constitucional el 1978. Va ser, potser, l'advocat que més casos va dur davant el nefast TOP, defensant els antifranquistes, des de Miguel Núñez fins als bascos d'ETA en el consell de Burgos. Dirigent de l'Assemblea de Catalunya i delegat del PSUC al Consell de Forces Polítiques, n'era la cara visible i més amable, els anys immediats al retorn de la democràcia. Va ser redactor de l'Estatut de Sau i diputat a Corts, entre el 1977 i el 1982. Morí un 4 de gener, sis anys més tard, i sempre he pensat que, enmig de tanta mediocritat, va ser, en certa manera, una víctima dels interessos de la transició. Hauria estat un magnífic president del Parlament o un gran conseller de Justícia o de Treball.

Alt, elegant, ben plantat i un xic presumit, ha estat un dels millors oradors de la Catalunya contemporània. Amb un sentit de l'humor extraordinari, una afabilitat enorme i una simpatia personal que captivava per damunt de les ideologies, era també un mestre de la ironia i titular d'un savoir faire considerable. Intel·ligent de mena, amb un to de veu convincent, un parlar asserenat i una fonètica esplèndida, així era Solé i Barberà, comunista i patriota català, indestriablement. Amania el discurs amb una barreja de registres lingüístics, amb mots cultes i també col·loquials. Orador de paraula fàcil, viva i fluent, no et cansaves d'escoltar-lo. Com les primeres fornades del PSUC, ell deia sempre PSU, pronunciant les sigles no de cop, sinó lletra per lletra, pe essa u, sense la ce, perquè el país ja hi era obvi. El recordo somrient, seductor, traient-se l'estilogràfica de l'ànima de l'americana i amollant: “Vinga, digues que sí i ara mateix et signo l'entrada al PSU!” Van detenir-nos, als 113 membres de l'Assemblea, el 28 d'octubre del 1973, ens emmanillaren i posaren junts al mateix furgó: “Cambrilenc, tu tranquil, que no passarà res. Recorda que no saps res i que no coneixes ningú”, m'animà. El dia del seu aniversari, el 1977, hi hagué les primeres eleccions. I vaig votar-lo.

Vaig veure'l per primer cop en una reunió clandestina al seu despatx, sempre ple, i just rere la seva cadira, presidint l'estança, el mapa dels Països Catalans, que distribuïa J. Ballester. Vam anar trobant-nos amb ell i la Maria, juntament amb J. Carbonell, J. Benet i Agustí de Semir, amb les parelles. Érem els més petits de la colla i vam tenir el privilegi de compartir temps i vivències amb tots ells. Respectat per tothom, espectador privilegiat de la pèrdua d'hegemonia civil que, fins llavors, havia tingut el seu partit, s'anà allunyant dels llocs de decisió política i es refugià en el seu bufet. D'aquells amics que forjà la detenció dels 113 va ser el primer d'anar-se'n per sempre. El recordo al Senyor Parellada quan, mirant-hi la carta, hi veig els macarrons de l'advocat Solé. A la Secuita (Tarragonès), poble de la muller, que li atorgà la insígnia d'or i on és enterrat, un carrer duu el seu nom. En una plaça on els nens imaginen i els vells recorden, en una placa ja erosionada pel temps, pot llegir-s'hi que li devem part del nostre futur. Amb ell i tants altres noms se'n van anar moltes pàgines de la resistència a la dictadura.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.