Batalles pendents

De batalles pendents, n'hi ha moltes. N'assenyalo quatre d'importants, que ens afecten a tots els que vivim en aquest bocí de món que passa pels Països Catalans.

1.- DEMOCRÀCIA. D'Austràlia al Canadà, de la Unió Europea a Sud-àfrica, els països democràtics necessitem una revitalització del sistema polític, una actualització de formes, procediments i continguts que, fins ara, han estat habituals en els països lliures. La democratització de la democràcia és més urgent que mai, atesa la cruesa d'una crisi econòmica que provoca desafecció de la política i desconfiança en el sistema, desprestigi dels representants electes i governamentals i sensació d'inutilitat de la política democràtica per resoldre problemes i garantir una qualitat de vida superior. L'incompliment de promeses electorals, els casos de corrupció, la llunyania de bona part dels polítics de la quotidianitat real exigeixen obrir de bat a bat les finestres del sistema perquè hi entri aire fresc, més participació, més mecanismes de control dels càrrecs públics, més transparència, més humanitat.

2.- UNIÓ EUROPEA. La gran aventura europea va ser vista com una mena de terra promesa, de garantia d'irreversibilitat en la dictadura espanyola, de solució de tots els problemes. Avui, però, la UE, aquí i a gairebé tot arreu coneix un refredament alarmant de les esperances que havia suscitat en els inicis, però, sobretot, apareix com una gran supraestructura burocràtica, sense ànima, en relació amb la qual és molt difícil de sostenir-hi una complicitat emotiva. No són pocs els que s'interroguen sobre la viabilitat d'una Europa així, allunyada de la gent, freda, distant del dia a dia de les persones i responsable d'unes mesures econòmiques que fan una vida molt difícil als ciutadans i al teixit emprenedor. En aquestes circumstàncies, l'orgull de l'europeïtat comença a desmuntar-se. A la UE li cal una democratització real, amb un govern europeu, una política fiscal, migratòria i de defensa comunes, i un Parlament democràtic de debò. Si no és així, pot anar creixent la idea que Europa sí, però la UE no val la pena.

3.- NACIÓ. El poble català, en particular al Principat, està vivint el que pot ser el moment més important de la seva història col·lectiva. Tots tenim la sensació d'oportunitat històrica, de moments irrepetibles que requereixen el concurs de tothom. Ara més que mai hem de demostrar que som de debò una nació, amb maduresa cívica, actuant amb sentit nacional i amb voluntat d'estat. Els partits han de fer la seva feina, el govern ha de governar i l'oposició fer la seva funció, però tots plegats no poden perdre de vista tot el que ens hi juguem, a hores d'ara. Cal alçada política, sentit d'estat propi, generositat, patriotisme i, sobretot, intel·ligència i, en certs temes, poc soroll i molta feina. Ningú no pot dimitir, en aquests moments més que mai. Tots els sectors socials, totes les ideologies democràtiques, totes les generacions, els catalans de sempre i els que han decidit ser catalans per sempre, han de comprometre's amb el país i el seu destí.

4.- ESQUERRA. Com tots els països normals, el nostre necessita una gran força d'esquerra, no només ideològica, sinó pràctica, amb vocació de majoria i a qui no espanti governar. De la mateixa manera que ja tenim cobert, electoralment i governamentalment, l'espai necessari del centre dreta, ens cal el mateix al centre esquerra. No em refereixo a l'existència de partits que es reclamin d'esquerres o que electoralment representin aquest espai. A la Catalunya independent li caldrà una gran opció reformista, seriosa, d'espectre ampli, disposada a assumir totes les responsabilitats que el poble li encarregui. Hi ha sigles molt ben situades per a aquest paper, però han de poder alçar al seu entorn un moviment de confluència política com va passar els anys trenta. Feina, doncs, no en falta i, personalment, em sento concernit per totes aquestes batalles.