La Columna
Alliberament personal
La il·lusió no difereix gaire de la creença
Com que tots els sants tenen vuitada, aprofito l'avinentesa per felicitar les persones que van fer possible el Concert per la Llibertat: des dels organitzadors fins als 90.000 espectadors, passant pels patrocinadors i acabant per tots i cadascun dels cantants i músics que hi van intervenir. Va ser, sens dubte, un concert de somni i una nit d'insomni. Un megaconcert és el que tothom somia. I la llibertat, un tema capaç de treure la son a qualsevol que es posi a pensar. D'entrada, ja resulta sorprenent que, després de 35 anys de democràcia, estiguem obligats a parlar de llibertat. En un estat de dret ja sabem que la llibertat d'acció està garantida, i alhora limitada per la mateixa llei que la garanteix. La meva llibertat acaba on comença la dels altres, això funciona així. Però precisament per això, perquè és relativa, cal defensar-la i conquerir-la, perquè sovint la simetria es trenca, i en una mateixa societat uns gaudeixen de més llibertat que altres, pels abusos de poder i altres formes de corrupció, que tots coneixem. D'això ve que la intervenció d'en Lluís Llach resultés tan impactant: “tossudament alçats” és molt més que una expressió poètica; és una consigna que tothom pot fer seva. Té una ressonància bíblica, perfectament assumible pels creients, i una clara invitació cívica assumible per tothom. Durant la setmana hi he estat pensant i, com més hi pensava, més coses hi veia. Entenc que la gran protagonista de la nit del concert va ser la il·lusió. Sense il·lusió no es pot viure, però viure d'il·lusions és perillós. Tard o d'hora arriba la decepció. La il·lusió, sense ser un error, és enganyosa. La il·lusió no difereix gaire de la creença. Són de la mateixa família. I no hi ha res més dolorós que veure permanentment separades les dues famílies, la religiosa i la laica, tenint com tenen tantes coses en comú i tantes que poden compartir. La llibertat n'és una. Però n'hi ha moltes més. I totes inclouen l'alliberament personal.
