Opinió

LA GALERIA

Avui és un gran dia

Tant se val que els cronistes puristes revelin que la presó de la Bastilla era gairebé buida aquell dia

Plantegeu-nos-ho així. Aprofitar-lo o que passi de llarg depèn de nosaltres. Lluita pel que vols i no desesperis si la cosa no marxa prou bé. Avui és 14 de juliol i demà, demà també... Després d'aquesta adaptació lliure de les primeres i les darreres estrofes de la cançó de Joan Manuel Serrat, ja només em resta anar a prendre la Bastilla contra la indignació. I aprendre. Fa un pilot d'anys... Vaaa, no-tants-no-tants. Mireu, si agaféssim com a unitat de mesura el pacotorresmonsó serien 2,48 ptm. Res, aquí a tocar. Entre Salt i Girona, a Santa Eugènia de Ter, prop de París. Que euroconvertits al gregorià donen per resultat un total de 224 de naturals i rodons. Tot reconeixen que, viscuts des d'aquests temps convulsos, els calendaris esdevinguin més aviat artificials i quadrats. Bé, per on anàvem? Ah!, sí, que tal dia com avui, el símbol del nepotisme europeu, a les escorrialles del segle XVIII, cau amb el cacau del que la història universal ens llega com a revolució francesa. Tant se val que els cronistes puristes revelin que la presó de la Bastilla era gairebé buida aquella jornada i que la intenció d'alliberar les víctimes de l'arbitrària justícia imperant va ser precària. Els calabossos de l'Estat representaven la tirania monàrquica i era suficient motiu per prendre'ls. Jornada reeixida. De fet, és la festa nacional francesa i avui ells no treballen. (Nosaltres tampoc: per solidaritat?; per diumenge?; per aturat? Poseu la ics on més mal us faci.) És com si ens assaltés el dubte davant de si prendre o prendre un bloc de vint pisos nous de trinca, per estrenar, sala menjador, cuina elèctrica, bany de ceràmica, finestres d'alumini, ascensor, balconet, ben orientat, amb vistes al futur, en mans de l'absolut poder de la banca, mentre una part prou significativa dels ciutadans fa mans i mànigues per arribar a final de mes de juliol sense revoltar-se ni feina. A poquíssims ptm de distància de casa, l'eugenial Francesc Torres Monsó va instal·lar un joc d'embuts gegants llampants, a la vila saltenca, a la parada del bus de l'estació, per simbolitzar (retratar, millor) el nou ordre mundial: la punyetera llei de l'embut. Sintonitzo la ràdio, em sembla sentir que cau la borsa, desempolso la tricolor, em calço la gorra frígia, aquella que porta brodat un “Yo sí puedo”, samarreta verda, gargamellejo: “Tremblez, tyrans et vous perfides, l'opprobre de tous les partis, tremblez! Vos projets parricides vont enfin recevoir leurs prix!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.