Opinió

Gibraltar i els anglesos

També per Londres,
la defensa de Gibraltar té més a veure amb
un instint identitari britànic que amb
el càlcul pràctic sobre els avantatges reals
de mantenir un ‘statu quo' antiquat

Gibraltar espanyol” és un dels crits de guerra del franquisme que va continuar estant en voga en l'Espanya de la transició i que arriba fins avui, aparentment, com un eslògan encara en bona forma. La nació espanyola ha incorporat la reclamació del Penyal després dels decebedors episodis de descolonització d'un imperi que basava la seva història en la superioritat bèl·lica dels descobridors i la missió moral d'evangelitzar territoris primitius o infidels, des del Perú fins a Filipines. Però que en ple segle XXI es conforma a reclamar 3 milles nàutiques a l'entorn del port de Gibraltar perquè hi puguin pescar els vaixells espanyols. Les disputes entre Madrid i Londres sobre Gibraltar, en les últimes dècades, donarien per centenars d'articles, i els arguments utilitzats per uns i altres són per sucar-hi pa. També podríem destacar el paral·lelisme entre els destins de Catalunya i Gibraltar, lligats pel Tractat d'Utrecht de 1713. Fins a quin punt catalans i gibraltarenys som vasos comunicants per a l'espanyolisme? És una bona idea la d'Alfred Bosch i ERC de donar mostres de solidaritat als gibraltarenys, per apuntalar el dret a l'autodeterminació dels catalans? Per poder treure'n alguna conclusió m'interessa respondre a una pregunta més bàsica: de què serveix Gibraltar per als interessos britànics?

Els anglesos mantenen no només un lligam comercial i cultural estretíssim amb les seves antigues colònies en el marc de la Commonwealth, sinó que encara hi ha 14 territoris fora de les illes Britàniques que són –amb totes les seves atribucions– sòl 100% del Regne Unit. Des de les Malvines (the Falklands) i les Bermudes, a l'Atlàntic, fins a les petites illes Pitcairn al Pacífic o el vastíssim i geladíssim Territori Britànic de l'Antàrtida. Es tracta de petits enclavaments molt dispersos i dels quals, habitualment, no hi ha constància ni dels beneficis que se'n treuen (potser algun tipus de recurs natural a l'Antàrtida? potser diners dels paradisos fiscals de les Bermudes?) i el cost en despesa militar que significa la defensa dels britànics que hi viuen és també un secret d'estat. Les Malvines representen, possiblement, el pitjor malson logístic per a Londres amb el risc continu de confrontació amb diversos països llatinoamericans solidaritzats amb l'Argentina, que de vegades ha posat en dificultats els interessos britànics a la regió (multinacionals amb seu a Londres han vist vetada la seva participació en concursos públics a Bolívia o Veneçuela amb l'argument de les Malvines). Gibraltar té la singularitat de provocar un enfrontament permanent amb un soci important dins la Unió Europea, com és Espanya. De fet, l'any 2002 hi va haver un intent dels governs de Tony Blair i José María Aznar de convertir Gibraltar en un territori de sobirania compartida entre el Regne Unit i Espanya, però van ser els gibraltarenys que en un referèndum van rebutjar la proposta.

És clar que els ciutadans d'aquests enclavaments britànics d'arreu del món se senten orgullosos de ser súbdits de la reina (al referèndum d'aquest mateix any a les Malvines, només 3 dels 1.516 habitants que van votar ho van fer en contra de mantenir-se dintre del Regne Unit). I, curiosament, segons les enquestes, els anglesos continuen veient com una prioritat nacional la defensa de les “possessions d'ultramar”. La defensa de la majoria d'aquests territoris té més a veure amb un instint identitari britànic que amb el càlcul pràctic sobre els avantatges reals de mantenir un statu quo antiquat. Per què Gibraltar continua sent britànic 300 anys després? La resposta és molt fàcil: perquè els gibraltarenys ho volen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.