Opinió

El crepuscle d'un rei

Una de les limitacions institucionals
de la monarquia és el seu caràcter vitalici,
que l'exclou del control periòdic de les eleccions

A les tres de la tarda del tres de febrer del 1557, Carles de Gant va sortir de Jarandilla, acompanyat del seu seguici, i pujà pel camí que porta al monestir de Yuste, a les muntanyes d'Extremadura. Tres anys abans havia ordenat la construcció d'una caseta contigua al monestir. Era un edifici auster de dues plantes i una terrassa que dominava la vall de la Vera de Plasencia, una àmplia plana que es perd en la llunyania fins a la serra de Guadalupe. El jardí de la casa estava plantat de tarongers, llimoners i figueres, amb un passeig de xiprers que conduïa a un bosc de castanyers. El rellotge de sol –obra de Turriano de Cremona–, així com l'esglaó de pedra per ajudar a muntar a cavall, encara es conserven.

Tot havia començat pocs anys abans. Complerta la cinquantena, Carles era un home vell, malalt i fatigat. I, més enllà d'aquestes xacres, era un home derrotat. S'ha dit (així Wyndham Lewis) que Carles va ser vençut por tres forces: l'antagonisme de Francesc I de França, el pes impossible del seu propi govern i el nou nacionalisme emergent, fortament barrejat amb les aspiracions religioses dels protestants alemanys. Però, per sobre de tot, el seu fracàs va ser el fracàs d'un programa anacrònic: el vell somni medieval d'una monarquia universal –la unió de la cristiandat–; una aspiració que, en l'època de l'aparició de les monarquies nacionals, va ser vista com la manifestació d'un imperialisme inacceptable. En realitat, Carles se sentia cap de la cristiandat. Basava la seva autoritat en el caràcter supranacional del poder imperial i, a la vegada, en la possessió d'un patrimoni que incloïa bona part d'Europa. I cal admetre que Carles era tan europeu que no va arrelar a cap nació. Era un príncep borgonyó de llengua materna francesa, encara que al final dels seus dies fes servir el castellà. El que, en cap cas, mai no es va considerar va ser un príncep alemany. I el seu model d'organització política era també borgonyó, basat en el servei feudal, en la fidelitat de la noblesa al senyor natural i en l'aliança dels nobles. Per això, per a ell, assumptes de govern i assumptes familiars es trobaven estretament units. Tant que, quan va ser patent el final d'aquest projecte de monarquia universal, Carles va imposar la divisió de la casa d'Àustria, i, així, el patrimoni dels Habsburg va quedar dividit entre una branca primogènita, la monarquia d'Espanya, l'element aglutinant de la qual era Castella i que comptava amb el suport d'un imperi americà en ple auge; i una branca menor, la monarquia austríaca, que conservava la dignitat imperial i els dominis d'Europa central. Com a prova evident d'aquesta preeminència de la branca espanyola, l'orde del Toisó d'Or –fundat en 1429– va passar a ser patrimoni seu.

No deixa de ser significatiu que el primer acte de l'abdicació de Carles, el 20 d'octubre del 1555, fos precisament la convocatòria de l'Orde del Toisó per renunciar al seu gran mestrat i designar com a successor el príncep Felip, que ja havia estat reconegut com a hereu pels seus súbdits d'Espanya i dels Països Baixos. Cinc dies després, en una cerimònia sòbria celebrada a Brussel·les, va abdicar dels seus drets sobre els Països Baixos també a favor del seu fill Felip, tot recalcant que havia treballat sempre “non pour ambition d'avoir plus de seigneuries”, sinó pel bé dels seus Estats. I per últim, el 16 de gener del 1556, després d'haver rebut diners d'Espanya per liquidar la seva casa i emprendre el viatge cap al seu retir, va posar la firma a tres documents de renúncia, igualment a favor de Felip: el primer, dels regnes de Castella, Lleó, Granada, Navarra i les Índies, les illes i els territoris de l'Oceà i els mestrats dels ordes de Santiago, Alcántara i Calatrava; el segon, dels regnes d'Aragó, València, Mallorca, Catalunya, Rosselló, Sardenya i el comtat de Barcelona; i el tercer, del regne de Sicília.

El 17 de setembre del mateix any, després de veure el seu fill per última vegada, va salpar de Flesinga i, onze dies després, va recalar a Laredo. Des d'allà, per Medina de Pomar, Burgos, Torquemada, Las Dueñas (on el seu avi Ferran es va trobar amb la seva àvia Isabel, abans de casar-se), Valladolid, Medina del Campo, Peñaranda, Barco de Ávila i Jarandilla, va arribar a Yuste. Era el 3 de febrer del 1557. Va morir el 21 de setembre del 1558. No és cert que a Yuste fes vida monacal. Simplement, va esperar la mort sense perdre les maneres, “cansado de tanto bregar”. Si va fracassar en l'empresa de la seva vida, se li ha de reconèixer que va mantenir fins al final la dignitat reial: va saber captar quan el seu temps havia conclòs i va actuar en conseqüència. Les seves despulles van estar uns anys a Yuste. Després, el seu fill les va portar a El Escorial.

La monarquia escapa a la racionalitat que, en política, s'encarna i manifesta en la democràcia. Això no significa que no pugui prestar importants serveis per la càrrega històrica que arrossega, donat que la inèrcia és una de les forces que s'han de tenir més en compte en política. Ara bé, aquesta utilitat contingent no pot servir per ocultar les seves limitacions institucionals. Una d'aquestes és el seu caràcter vitalici, que l'exclou del control periòdic de les eleccions, que serveixen per revocar la representació conferida per falta de confiança. Cosa que fa que un rei hagi de ser especialment sensible per captar, des del seu inici, tota pèrdua de confiança o d'adhesió, per fer efectiu mitjançant l'abdicació el que no es pot aconseguir a través dels vots.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.