Opinió

els miralls de la ficció

Patrice Chéreau

Era l'any 1988 i, com altres estius, vaig anar al festival de teatre d'Avinyó. Assegut en la darrera fila de la impressionant grada aixecada a la Cour d'Honneur del Palau dels Papes, vaig tenir la sort de veure el Hamlet de Patrice Chéreau. Estava lluny de l'escenari, però hi havia un magnetisme en la confrontació dels cossos, en la dicció del text, en el costat físic de la posada en escena que em varen captivar. Era una experiència radical, forta i diferent de tot allò que mai havia vist en teatre. Més tard, Hamlet va venir al Mercat de les Flors i vaig repetir, però també vàrem poder veure el mateix Chéreau barallant-se amb un dealer a Dans la solitude des champs de cotton Bernard-Marie Koltès. Aquells anys vàrem retrobar el geni del teatre a la pantalla. L'homme blesée, La reina Margot, Intimacy o Los que me aman perderán el tren feien extensiva la força emocional generada per l'atracció cap als cossos que Chéreau havia volgut transmetre al teatre. No hi havia una barrera clara entre el teatre i el cinema, tots dos eren arts de la posada en escena i calia buscar encreuaments, sortides, interrelacions. Chéreau només diferenciava el cinema del teatre perquè li permetia trencar la distància, apropar-se als actors, fer-los expulsar les emocions, esquitxar-los i alliberar els seus crits. L'home de teatre, transfigurat en cineasta, irradiava en totes les seves accions alguna cosa excepcional.

Temporada Alta va portar Patrice Chéreau dos cops. La primera, per llegir-nos, de manera terriblement subtil, les Memòries del subsòl, de Dostoievski; la segona, per donar forma a una peça de Margarite Duras sobre la barbàrie nazi anomenada La Douleur. A la sortida de la representació de La Douleur, recordo haver vist Chéreau sol en un racó del hall del teatre. Vaig acostar-m'hi i vàrem començar a parlar de la pel·lícula que estava acabant de muntar. Es titulava Persecució i parla de l'obsessió d'un individu per la presència d'un altre. Més tard, la pel·lícula va anar a concurs a Venècia i no va agradar, i es va apartar del cinema.

Va continuar amb el teatre i un bon amic em va parlar d'haver assistit a la representació titulada, significativament, Les visages et les corps, que va donar dins del Museu del Louvre jugant amb el meravellós decorat que li oferien algunes obres mestres de la pintura. Dilluns, Chéreau va morir. Cauen els grans referents!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.