Opinió

La dimissió activa

Durant força anys, davant dels rei­te­rats silen­cis amb relació a punts que com­pro­me­tien la cre­di­bi­li­tat democràtica de l'Estat (GAL, LOAPA, impos­si­bi­li­tat de jut­jar el fran­quisme, esquar­te­ra­ment de l'últim Esta­tut que el poble de Cata­lu­nya havia votat sobi­ra­na­ment...), va estar de moda pre­gun­tar-se si els intel·lec­tu­als libe­rals espa­nyols exis­tien. El que va començar essent una pre­gunta sin­cera, va aca­bar trans­for­mant-se en una pre­gunta mera­ment retòrica, ja que la rea­li­tat l'havia con­tes­tada sobra­da­ment. Sí: els intel·lec­tu­als libe­rals espa­nyols exis­tien. Però exis­tien per dei­xar d'exis­tir. Exis­tien per subrat­llar la seva absència. “Va resis­tir la tor­tura / però no va resis­tir l'adu­lació”, diuen uns ver­sos de Rai­mon. Para­fra­se­jant-los podem dir que alguns intel·lec­tu­als libe­rals espa­nyols van resis­tir heroi­ca­ment la per­se­cució fran­quista però han estat incapaços de resis­tir-se a la pro­lon­gació dels tics auto­ri­ta­ris de la sem­pre eter­na­ment (i interes­sa­da­ment) jove democràcia espa­nyola.

El procés sobi­ra­nista no ha fet res més que rati­fi­car la ine­xistència d'aquesta auxi­li­ada tríada con­cep­tual (intel·lec­tual-libe­ral-espa­nyol), expressió del desig que hi hagués algú amb sen­tit d'avant­guarda i de diàleg honest, algú que pro­posés idees per tra­ves­sar el cer­cle de foc d'una cul­tura política endèmica­ment vio­lenta, patri­mo­ni­a­lista i dogmàtica. A hores d'ara la rea­li­tat és incon­tes­ta­ble: més enllà de Miguel Her­rero de Miñón, de José Car­ri­llo, d'un inter­mi­tent Cayo Lara, de Ramoncín i de Víctor Manuel no sem­bla que a Espa­nya hi hagi gaire ningú més dis­po­sat a reconèixer que el debat sobi­ra­nista té un fons essen­ci­al­ment democràtic i que podia obrir una via històrica de refun­dació democràtica de l'Estat espa­nyol.

A Cata­lu­nya, micro­cos­mos reflex del macro­cos­mos, també s'està subrat­llant aquesta para­do­xal existència de la ine­xistència de l'intel·lec­tual libe­ral espa­nyol. En aquest sen­tit, i com a exem­ple entre d'altres exem­ples, resulta seve­ra­ment il·lumi­na­dor com­pro­var com Jordi Llo­vet, amb forçaments con­cep­tu­als tòpica­ment carac­terístics del des­po­tisme il·lus­trat, tra­fica amb l'ampul·lós títol d'Estètica i poder per aca­bar rei­te­rant un dels tics més cele­brats de la ultra­dreta: asso­ciar naci­o­na­lisme (català, of course!) amb nazisme. Estem, ni més ni menys, que en un ter­ri­ble grau zero de la política. Aquesta inhi­bició de la ini­ci­a­tiva i de la volun­tat de pro­fun­di­tat, aquesta subs­ti­tució de l'argu­men­tari per l'estridència del posi­ci­o­na­ment, ¿a on porta?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia