Opinió

Moderació, collons!

A par­tir d'ara el sin­gle imba­ti­ble en el hit parade de la nova tem­po­rada política serà el de Mode­ració, inter­pre­tat pel grup coral Mode­rats i Cia. Sí: mode­ració i mode­rats són els dos últims con­cep­tes que pug­nen per gal­va­nit­zar l'ano­me­nat procés sobi­ra­nista. Res a dir si no fos que aquest cant a la mode­ració té tot l'aire de ser l'enèsim recurs per sal­tar-se totes les pan­ta­lles polítiques que la pul­cri­tud democràtica exi­geix. M'explico: en democràcia allò pri­mor­di­al­ment impor­tant és crear un marc equi­ta­tiu de dis­cussió política, on la veu de tots els inter­lo­cu­tors tin­gui el mateix grau de con­si­de­ració i opor­tu­ni­tats, on no hi hagi coac­ci­ons limi­ta­do­res de la lli­ber­tat. Per tant: mode­rat o radi­cal són eti­que­tes secundàries, con­cep­tes ope­ra­tius un cop aquest marc ideal de dis­cussió ha estat asse­gu­rat. Par­lar de mode­ració en el procés sobi­ra­nista és, per des­comp­tat, legítim. Però sense fer trampa: sense rei­vin­di­car que els supo­sats i auto­ba­te­jats mode­rats sig­ni­fi­quin la inhi­bició de la capa­ci­tat de decisió d'altres veus supo­sa­da­ment no mode­ra­des o supo­sa­da­ment radi­cals. Res a dir amb els mode­rats si no fos que aquesta mode­ració sem­bla només un urgent dis­seny de labo­ra­tori per neu­tra­lit­zar el bacil de l'inde­pen­den­tisme. I ja se sap, allò que fun­ci­ona en el camp de la medi­cina pot­ser no fun­ci­ona en el camp de la política, que sem­pre exi­geix una cre­di­bi­li­tat que només la tra­dició i la llei de con­seqüència garan­tei­xen: on eren, aquests mode­rats, fins tot just abans-d'ahir?; lle­vat d'hon­ro­ses excep­ci­ons, no hi ha hagut mode­rats capaços de dir ni ase ni bèstia davant de les tume­fac­tes per­se­cu­ci­ons judi­ci­als a l'inde­pen­den­tisme, davant de l'esquar­te­ra­ment de la llen­gua cata­lana; davant de la cata­la­nofòbia, davant de la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal l'any 2010, davant de la lami­nació de l'Esta­tut que el poble de Cata­lu­nya havia votat sobi­ra­na­ment. Res a dir amb relació a aquesta mode­ració si no fos que, com tots els con­cep­tes abs­trac­tes, els supo­sa­da­ment mode­rats no tenen la patent per repar­tir car­nets de mode­rats i, per exclusió, de radi­cals. Mode­rats, ells, perquè volen un estat depen­dent d'Espa­nya, i radi­cals els altres perquè volen un estat inde­pen­dent? Ah, sí? Par­lem-ne.

La prova de la fra­gi­li­tat con­cep­tual és que, als vagons del tren de la mode­ració, hi pujarà un públic hete­ro­geni fins a efec­tes còmics: als dos o tres hones­tos con­seqüents de torn pot­ser s'hi afe­gi­ran els ros­tres mode­rats dels mode­radíssims Felipe González, Guerra, Chacón, Sánchez-Camacho, Cañas...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.