La columna
J.L. Panero i els castellans
Sóc tan deutor d'ells com dels poetes catalans
L'homenatge que la Llibreria 22 va retre fa poc a Juan Luis Panero m'ha provocat el desig de retornar a la seva poesia completa. He trobat el gruixut volum al prestatge de la meva biblioteca on s'arrengleren els poetes de llengua castellana.
Vaig tenir la sort d'aprendre el català molt abans que s'inventés la immersió lingüística. Va ser a l'escola privadíssima de la meva germana gran, durant la Guerra Civil. Els primers poetes que vaig conèixer van ser Verdaguer, Maragall, Sagarra i Carner. Després, he tingut sempre a mà altres poetes catalans: Riba, Arderiu, Bofill i Mates, Salvat-Papasseit, Foix, Garcés, Manent, Vinyoli, Torres, Oliver, Teixidor, Fages, Espriu, Ribot, Anglada, Leveroni, Vayreda, Martí i Pol i els que encara són vius.
Però també, sempre més, he tingut a prop els poetes en llengua castellana, començant pels clàssics –Lopez, Calderón, Quevedo, Garcilaso, Teresa, Juan de la Cruz–, continuant per Unamuno, els Machado, Jiménez, García Lorca i Hernández i passant per una galeria inacabable d'autors. Ara, he tret el llibre de Juan Luis Panero del prestatge on hi ha el del seu pare, Leopoldo Panero, al costat de Luis Rosales, Gerardo Diego, Dámaso Alonso, Rosalía de Castro, Rafael Alberti, Vicente Aleixandre, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero, Luis Cernuda, Pedro i Jaime Salinas, Jorge Guillén, Dionisio Ridruejo, José M. Valverde, José Ángel Valente, Félix Grande, Luis Felipe Vivanco, Rafael Morales, Victoriano Cremer, Carlos Bousoño, Carmen Conde, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i els que encara són vius.
He mirat un cop més l'enfilall de poetes de la meva segona llengua amb la mateixa devoció amb què contemplo els del meu idioma patern i matern. Uns i altres m'han acompanyat, enriquit, emocionat i estimulat a parts iguals al llarg dels anys. Uns i altres han estat amics fidels i de tots ells em sento igualment deutor. Uns i altres formen part indestriable del meu patrimoni intel·lectual i del meu bagatge sentimental. I si un dia Catalunya arribés a ser independent, no gosaria pas posar les obres del poetes castellans al prestatge dels autors estrangers.
