LA GALERIA
Llibres necessaris, llibres imprescindibles
Ricard Solà era un artesà que feia retrats d'estudi, de comunió, de casaments... però també captava moments irrepetibles
De llibres, com de persones, n'hi ha de moltes menes. Autèntiques obres mestres es barregen amb nyaps indignes, de la mateixa manera que hi ha éssers que es mereixerien el Nobel de la bona gent i d'altres que tenen la categoria de bergants i canalles. Aquests mesos previs a Sant Jordi, les novetats editorials surten com bolets, hi ha autors i gèneres per triar i remenar i ningú s'hauria de quedar sense un bon llibre. Companys i col·laboradors d'aquest diari acaben de publicar obres prou interessants, com Vicenç Pagès, que va guanyar el premi Sant Jordi amb Dies de frontera; o en Manuel Cuyàs, amb el seu llibre de memòries El nét del pirata; o David Castillo, amb la novel·la futurista Barcelona no existeix; o Jordi Panyella, que ha posat el dit a la llaga a Salvador Puig Antich, cas obert; o Martí Gironell, amb la novel·la històrica El primer heroi. No tinc ànim d'exhaustivitat, només deixar constància que, tot i la crisi econòmica, es continua creant en tots els camps de les lletres i de les arts.
Aquí, però, voldria parlar d'un llibre que segurament serà el més venut al meu poble, Llagostera. Es tracta del volum Ricard Solà, fotògraf. Llagostera 1949-1990, que acaba de publicar l'Arxiu Municipal, que també ha rebut de la família un fons de més de 25.000 negatius de la llarga trajectòria professional d'aquest fotògraf originari d'Anglès que el 1948 es va casar amb la pubilla de la casa Llirinós, un establiment característic a la vila al llarg de gairebé tot el segle XX, ja que el van regentar tres generacions. Ricard Solà era un artesà que feia retrats d'estudi, de primera comunió, de casaments, de festes de la vellesa o de la florida processó de Corpus. Però amb la seva càmera també captava moments irrepetibles, com una visió d'un partit de futbol al bar de Cal Titit o el gran Robert Sabaté, el Titero, un autèntic home orquestra vestit amb uniforme, de manaia o de la Creu Roja. No hi falten les inauguracions de les escoles l'any 1963, ni les rígides autoritats franquistes, ni edificis ni carrers que, en alguns casos, han sobreviscut a les amenaces de l'especulació immobiliària i, en altres, han canviat per empitjorar, com un racó del carrer Alt de Girona, que abans els veïns tenien ple de flors i ara només hi mana un empedrat sense ànima.
