La columna
Els llibres i les dones
Els anys infaustos en què les dones, per publicar, havien de fer veure que eren homes
Tot just passat el Dia del Llibre, encara som a temps de parlar d'una gran amiga dels llibres, la periodista María Luz Morales (1898-1980), ara que a la seva ciutat natal, A Coruña, s'han decidit per fi a dedicar-li un carrer. Encara recordo els seus escrits dels anys cinquanta, publicats a tota pàgina al desaparegut Diario de Barcelona, il·lustrats pel pintor madrileny José Luis Florit, establert com ella a la capital catalana. Ella arriba als dotze anys a Barcelona, d'on no es mourà mai més. Durant els anys vint és directora de la revista El Hogar y la Moda, i crítica cinematogràfica de La Vanguardia sota el pseudònim (masculí) de Felipe Centeno. Novel·lista, contista infantil, col·laboradora d'El Sol, amiga de Tomàs Garcés i de Carles Soldevila, de García Lorca i de Gabriela Mistral, animadora de múltiples iniciatives culturals barcelonines, el comitè obrer que es fa càrrec de La Vanguardia durant la Guerra Civil la nomena directora del diari. Represaliada per la dictadura franquista, és empresonada durant quaranta dies en un convent de Sarrià. Desposseïda de la condició de periodista, publica sota el pseudònim (també masculí) de Jorge Marineda, fins que pot tornar-ho a fer a cara descoberta.
Entre el 1929 i el 1933, María Luz Morales va pronunciar tres conferències a l'Ateneu de Girona, presidit per Carles Rahola. Una d'aquestes es titulava La mujer y el libro. En els mots de presentació, que es conserven mecanografiats, Rahola parla d'ella com de “la docta escriptora que ha fet del seu amor al llibre un autèntic apostolat”, i aprofita l'ocasió per lamentar que les dones del seu temps llegeixin tan poc i, naturalment, encara escriguin menys. Eren els anys infaustos en què dones com ara Caterina Albert i María Luz Morales, si volien publicar els seus escrits, havien de fer veure que eren homes.
