Pipes de gira-sol

Aquest any de vacances hem anat tres dies a Venècia. Com que ens agrada estar en bons hotels i menjar en bons restaurants, fem el que ha de fer la classe mitjana si es vol permetre segons quins luxes, que és gastar-se en tres dies el que l'altra gent es gasta en dues setmanes. Així la meva dona i jo gaudim com si fóssim de classe alta. De fet, les classes altes mai no gaudeixen tant, perquè quan pots satisfer sempre els desitjos, el plaer t'acaba provocant tedi. El plaer és una experiència només a l'abast de les classes mitjanes, perquè les baixes no se'l poden permetre i les altes no han de fer cap esforç ni cap càlcul previ per obtenir-lo.

El 25 de juny vam arribar a l'aeroport del Prat, però, com que hi havia vaga de controladors aeris francesos, Vueling havia cancel·lat els vols a Venècia. “Hauran de canviar els bitllets a la taquilla”, ens va dir l'home de facturació. Per arribar a la taquilla hi havia una cua descomunal. Vam calcular ràpidament que, si hi havia cap a dos-cents passatgers fent cua i només dues noies atenent-los, posant que tardessin quatre minuts per persona comptant baix, sortia a més de sis hores d'espera. I, efectivament, al Telenotícies Vespre van entrevistar gent que havia fet de sis a vuit hores de cua.

En lloc de fer cua, vam decidir anar a dinar al Porta Gaig, que sempre ens havia fet gràcia, això de veure un bon restaurant a l'aeroport, i vam dir “ara serà l'ocasió d'anar-hi”. Previsiblement, l'experiència va ser decebedora. El servei era pusil·lànime, les ampolles d'aigua eren de mig litre, i el menjar era bo, però cada vegada és més evident que l'impacte i la significació del menjar també depenen de l'espai, de l'arquitectura i de la llum, que per això Les Cols d'Olot o el Miramar de Llançà són llocs tan excepcionals, perquè mentre hi menges moixernons la terra se t'infiltra per tots els porus o mentre hi menges anxoves la llum del mar traspunta per cada banda de les pupil·les. Seria un bon repte fer un menú pensat per a l'espai genèric de l'aeroport, però la terminal u és tan incolora i insípida que els únics ingredients que hi podrien maridar serien quatre gelatines de primer, cubs de tofu de segon i, de postres, un platet de pipes de girasol.

Però si vam poder anar a dinar en lloc de fer cua és perquè havíem comprat els bitllets i l'hotel a una agència de viatges, i ells ja es van encarregar de canviar-nos-ho tot per uns dies més tard. El moment va ser revelador. Ens han fet creure que, si et compres tu mateix els viatges per internet, t'estalvies l'intermediari i et surt més barat. Però la realitat és que l'intermediari de l'agència no només pot obtenir preus de majoristes, sinó que, a més, t'estalvia la feina de buscar i comprar els bitllets. I, naturalment, tothom s'ha trobat que, quan hi ha algun problema, l'assistència per internet, per telèfon o a les taquilles de l'aeroport és sempre deplorable.

La filosofia del Do-it-yourself o fes-t'ho-tu-mateix executa el crim perfecte. Elimina els intermediaris petits i mitjans, concentra els serveis en corporacions anònimes i ho embolcalla tot fent creure que, si t'ho fas tu mateix, controlaràs la producció i reduiràs el preu. Al final, a més, et contacten perquè comentis la teva experiència, els aconsellis com poden millorar el servei i fins i tot comparteixis fotos o el que sigui. En aquest moment, els clients veuen com l'empresa compensa els seus esforços i els converteix en creatius no assalariats dins del seu departament de màrqueting.