LA GALERIA
De la pell a la ciutat cremada: el ‘problema'
La pel·lícula dóna quatre pinzellades sobre el caràcter dels catalans, en la línia dels tòpics que no deixen de ser reals i reproduïts
Les Jornades Catalunya, Llibertat i Dignitat ens han permès tornar a visionar dos clàssics del cinema català que, des de perspectives molt diferents, tracten el que s'ha anomenat problema català. El director Josep Maria Forn va dirigir el 1966 La piel quemada, sens dubte la pel·lícula que millor explica l'arribada de l'immigració peninsular els anys cinquanta i seixanta. Des de les coves de Purullena, a la serra de Guadix, fins a Lloret de Mar, explica el trànsit d'una família que és el paradigma de milers i milers de famílies, sobretot andaluses i extremenyes, que en aquells anys van fer cap a Catalunya buscant feina i millors condicions de vida. No hi ha cap dubte que hi van trobar les dues coses, i la desproveïda barraca on s'instal·laven els protagonistes, als afores de Lloret, és al·legòricament la mateixa on en els temps actuals s'han instal·lat magrebins, negres i altres immigrants. Forn traça amb molt bon ritme els mons que s'han de trobar: la dona, els dos fills i un cunyat fan el llarg viatge en condicions ben precàries (hi surt el lamentable tren conegut com “el borreguero”), mentre l'home, que treballa a la construcció, viu la seva nit de comiat de solter. Amb efectius flashback sobre la parella i la ràbia de viure en les condicions d'explotació a Andalusia, la pel·lícula dóna quatre pinzellades sobre el caràcter dels catalans, en la línia dels tòpics que no deixen de ser reals i que veiem reproduïts davant les noves migracions, sobretot entre alguns que obliden el seu passat recent. Deu anys més tard, Antoni Ribas estrenava La ciutat cremada, el primer gran triomf comercial del cinema català, que, a partir del paral·lelisme entre una família burgesa i la incorporació d'un jove llibertari al seu entorn, explica la situació catalana a l'inici del segle XX, després del desastre de Cuba i fins a arribar a la Setmana Tràgica. Només per escoltar el discurs de Cambó davant Alfons XIII a Barcelona, ja val la pena, perquè constatem que, cent anys més tard, en moltes coses estàvem allà mateix. Memorable la interpretació d'Alfred Lucchetti escenificant l'impresentable d'en Lerroux, i entranyable tornar a veure l'Ovidi Montllor, encara que fos donant vida a un escapadís Emiliano Iglesias, el regidor lerrouxista de l'Ajuntament de Barcelona.
