Polítiques i emocions

Les emocions han arribat a la vida política per quedar-s'hi, diu Santi Guillén. I amb diferents paraules ho expressen comentaristes de la vida col·lectiva com Milagros Pérez Oliva, Juan Cruz i d'altres. Alguns polítics com Cameron no s'han estat d'introduir en els seus discursos referències explícites als sentiments i al cor quan s'ha tractat de la possible independència d'Escòcia. La novetat no és que emocions i polítiques es barregin. Sempre ha estat així: sentiments i emocions nodreixen la vida de les persones en el seu interior i en el seu exterior, en la vida íntima i en la pública. Els trobem a l'origen tant dels grans desastres col·lectius com de les grans conquestes humanitàries i en les lluites pels drets humans. La barreja és tan gran que en casos ja estudiats les emocions malaltes d'una sola persona o d'un petit grup han trastocat el destí de milions d'humans, han causat catàstrofes que encara pesen sobre nosaltres. I tot plegat, ben sovint, expressat mitjançant la crida a grans valors, emprant pors manipulades o referint-se a una estricta “racionalitat” i “objectivitat” política.

Quina és, doncs, la diferència, en aquests moments? La gran diferència és el reconeixement explícit de l'existència d'aquestes emocions; és una presa de consciència il·lustrada de la seva existència. I l'expressió oberta d'allò que els governants i els poderosos ja saben i sempre han estat capaços de gestionar. En el seu profit o pel be comú. Bé o malament. La diferència ara és que aquest reconeixement obre noves possibilitats. En primer lloc, eixampla el camp d'anàlisi i comprensió de les situacions i accions col·lectives, que deixa de ser qüestió estricta de governants o dels experts en determinades disciplines acadèmiques dotades d'instruments prioritàriament racionals sovint quantificables. El llenguatge codificat d'unes ciències ha emmudit la veu d'altres que haurien ajudat a millor comprendre la complexitat de les accions i reaccions humanes. Durant anys hem dividit, trossejat, la compressió dels afers humans en coneixements “científics”, i en “ciències humanes”, seguint una llarga tradició de pensament il·lustrat patriarcal. I els sentiments han quedat, en teoria, descartats de la vida pública.

Ara es poden obrir les portes a altres camps dels sabers que no han estat considerats adequats per a la comprensió dels fets polítics (la psicologia, l'antropologia, la literatura…, per posar alguns exemples), a formes d'aproximació al cada cop més complex món social que ens toca viure. El reconeixement de la presència de les emocions en els fets polítics alhora obre les portes també a una altra aproximació pràctica als fenòmens col·lectius. Si hi ha més mons, més complexos i rics en les persones i en les col·lectivitats humanes s'han de gestionar de forma diferent les relacions i accions polítiques, s'ha de treballar personalment i públicament d'una altra manera, amb instruments i formes d'escolta, comunicació i organització molt més obertes, atentes i flexibles per aproximar-se a una societat complexa, informada, plural i alhora òrfena de grans certituds i veritats. I el que és més important, cada cop més allunyada dels nuclis de poders, gairebé misteriosos, incomprensibles, on es prenen les decisions que els afecten en la seva quotidianitat. Una societat emocionalment necessitada de proximitat, de rostres i paraules identificables, creïbles.

La gran qüestió és qui, com i amb quins objectius es gestiona, d'una banda, la fusió dels diferents sabers en l'àmbit del coneixement i les ideologies. Però sobretot, en aquests moments, qui i com es gestiona aquesta acceptació de les emocions en la vida pública a fi que en resultin polítiques ètiques orientades –de veritat– al bé comú, a la dignitat i la igualtat entre tots els humans.