LA GALERIA
De castanyes i moniatos
És el que toca i cal, sí i sí. Castanyes i moniatos, i molta llet, aquí com a sinònim de sort
Fugiu de qualsevol interpretació (mal) intencionada, irònica, politiquera pel que fa al títol d'aquesta galeria. Va de la tardor. De l'equador de la tardor. Contradictori però descriptiu. De l'estació que ens inunda. De la que s'espera. De la que tarda. De la que deprimeix. De la que ofega. De la que fa volar fulles de plataner de la Devesa com paperetes i paperines. De la de moniatos a la llosa; calents, freds no valen res. De les castanyes que ens fotrem; que seran més d'una, diu la lusitana. Del canvi de l'hora que s'acosta, de més de seixanta minuts. De la que ens submergeix a la foscor, per acord europeu. Fora d'Europa, a la riba bolivariana, la llum solar rebota. La del debat infinit sobre la semblança entre l'ou i la castanya. Quan l'evidència mana. De les castanyes als ous que no agraden ningú. De la cara de pasta de moniato que lluïm col·lectivament. Del botox massiu com a solució a tal rictus. Del lífting operatiu que cal (com a Portugal). De saber qui farà l'honor de treure les castanyes del foc. Va d'això, de no cremar-se o de cremar-ho tot. De les falses vigílies que abracen del sant patró sant Narcís a tots els sants fins a la santa patrona de l'Almudena. De les olors de fires i dels núvols inconsistents de sucre. De les castanyes consistents que el futur ens ofereix, un cop més: la borda, la d'aigua, la de mar, la d'Índia, la somalla... la talpera, que és d'on es treu l'estramoni, de propietats hipnòtiques. Vet aquí que no sigui aquesta última la responsable d'on som i com. Dels moniatos que la cuina estratificada ens regala i no entenem. Del tubèrcul prominentment arrodonit, essencialment dolç, primitiu i senzill que ara –acabat el bròquil i ni naps ni cols– pren un protagonisme inusitat. Compte!, és indigest. Com la llet de castanyes a grans dosis. Però és el que toca i cal, sí i sí. Castanyes i moniatos, i molta llet (aquí com a sinònim de sort). Com l'economia: és la tardor, veïns. No l'allarguem més enllà del 21 de desembre. El nou pessebre demana el seu temps. Nadal torna puntual, els tres reis i la il·lusió, també. Fer-los espai a base de castanyes és l'obligació dels moniatos de peu, amb crema o embolcallats amb paper de diari. Els bolets, de primer, complement tardorenc. Però anem tard. I la cua, llarga per ser diumenge. Apa castanya! (Avui ha estat un dia dur: a primera hora, la Terribas i en Basté; al migdia, el Rojo Vivo i l'Arús; al vespre, Berraondo, en Cuní i el Niño; a la nit, el 3/24 i la 13. Disculpeu-me per aquesta galeria i per la cara per haver-la escrit, de moniato!).
