opinió
Què passarà avui?
Els professionals de la provocació potser han sortit avui d'entrenament. Ignorem-los!
Aquesta és la qüestió. Què passarà el matí d'avui, 9 de novembre, en obrir els locals preparats perquè els catalans emetin... Emetre què? S'han dit tantes coses, apuntat tantes variants, l'oposició estatal —llegiu-hi govern— l'ha anomenat de tantes maneres, que en aquest moment hom realment té dificultats per denominar el que estem fen. Votem? Fem ús del democràtic dret a decidir? Referendem? Participem? Elegim? Exercim una competència autonòmica? Fuig! I ara? I una dotzena més d'accepcions que han estat d'ús quotidià dels polítics i mitjans, mesos, setmanes o solament dies.
En realitat, el que fem és sols manifestar una mena de judici d'intencions pel que fa a l'arrelament català i saber, quantitativament parlant, els que som per iniciar, si cal, una pacífica lluita per aconseguir l'anhel d'esdevenir realment el que som: un poble, el poble català. Assentat aquest en una terra de què ens prengueren la propietat convertint-lo en reialme; i, el que és molt pitjor, han atemptat incansablement contra la nostra identitat, la cultura, la llengua, els costums, les tradicions i la història. No volem ser províncies, regions o autonomies, peninsulars o ibèrics. Volem ser mediterranis, pirinencs i europeus. En realitat,
la idea que ho resumeix és: “Volem ser catalans a Catalunya, i prou!” No volem res més que el que ha de ser nostre per dret de naturalesa, evolució de les races, assentament
i reproducció de les mateixes, per ser com la major part dels humans civilitzats, lliures, sense dominis, opressions, poders i lleis a mida dels dominants. Ho repetirem tant com convingui: “Catalans, sols catalans volem ser!” Tan difícil és d'entendre una reivindicació definitiva? A mesura que anem avançant, destruirem el camí per no caure en la temptació de deixar-ho i oblidar-ho: no hi haurà retorn!
En llegir aquestes ratlles, a partir de les deu o onze del matí, ja se sabrà com s'ha desenvolupat el crític moment de l'obertura, dels llocs on s'han instal·lat les taules amb les urnes i les dotacions de voluntaris. Hi ha hagut sidral en algun lloc? S'ha olorat policia estatal, guàrdia civil, exèrcit o alguna altra força no catalana? Desallotjaments violents, ruptura d'urnes, amenaces o violència? Han circulat piquets dretans o feixistes antitot? Si ha ocorregut quelcom del descrit, és que l'Espanya peninsular no sap per on navega i, a la desesperada, oblida els drets humans i la història, que són les referències dels catalans amb acció, i sols estima la xifra d'aportació d'impostos que fem a l'Estat els catalans.
Als afores de Pineda de Mar, fa molts dies que s'estan concentrant vehicles especials contra avalots de la Policía Nacional i la dotació de personal especialista, el dilluns passat, ja superava els 400. És d'esperar que no s'estrenin i si ho fan, farien bé d'identificar els autors i veure que és rar trobar entre ells algun català.
D'altra banda, molts immigrants, atemorits per històries que s'han fet córrer amb mala idea, veuen el procés intranquils. Haurien d'observar els sentiments socials, humanitaris, acollidors i integradors de manera generalitzada del poble català i respirar.
Què passarà a partir d'ara? Hi haurà hagut incidents i potser alguna corredissa? És inevitable. Els professionals de la provocació i de l'escàndol potser han sortit avui d'entrenament. Ignorem-los! El que importa és que els catalans que hem dit sí i molts dels que no han votat per por, haurem superat la difícil primera prova del procés sens dubte imparable que ens ha de portar indefectiblement a la independència. Haurà estat com si ens haguessin vacunat. D'ara en endavant, no sabem el que pot passar. És igual: el nostre jovent davant —i els demés recolzant-ho— estarem dempeus lluitant per Catalunya. I tant!
