Sentit comú
Les paraules de Rajoy enforteixen arguments. Els catalans, en tenir seny, no volem estar amb qui menysprea, amenaça i espolia
Una de les característiques més notables que ens atribueixen és el seny. És el que en la resta d'idiomes del món en diríem sentit comú.
No ha estat dels treballadors de tot arreu de Catalunya, la rauxa dels sindicats, de les classes mitjanes, dels empresaris, dels estudiants o dels milions de persones que s'han afegit al dret a decidir; el que ha fet possible l'èxit únic de les convocatòries de l'ANC i Òmnium Cultural per mostrar el desig de ser un nou Estat d'Europa, ha estat el seny. El sentit comú.
És rar d'un Registrador de la propietat com Mariano Rajoy, nét d'un dels redactors de l'estatut de Galícia del 1936, el del projecte de Galeuzca, l'acord de convivència i actuació política de Galícia, Euzkadi i Catalunya en el període republicà, que no registri que seria de bojos, fora del sentit comú a què ell apel·la, assumir l'espoli continuat de Catalunya, la persecució de les seves fonts de riquesa per enviar-les a l'Estat que ens va a la contra o doblegar-nos davant la contínua persecució de la cultura i personalitat pròpia per donar via lliure a tot un entramat de poder corrupte com diuen totes totes les anàlisis més variades. Estatals i internacionals. Entre els estats amb més corrupció existents.
En els papers dels comptes, els no destruïts, dels diversos tresorers del PP, el darrer és Bárcenas, apareixen els noms d'Aznar i Rajoy. L'excusa dita per Rajoy “No se puede demostrar” és la més evident inculpació, unida al fet culpable d'esborrar totes les memòries dels ordinadors abans que la policia anés a recollir-los per fer la investigació pertinent. I ara, de postres, el cas de la suposada ignorància de la infanta Cristina, a més d'un acte masclista de dimensions colossals.
Quina diferència entre l'acte d'autoinculpació de Pujol, en què ningú l'ha defensat, se li han tret tots els càrrecs i s'ha creat una comissió d'investigació al Parlament, del que han de veure per exemple a Andalusia, Castella, les Illes, el País Valencià i Extremadura. Els extremenys han de conviure amb les passions amoroses d'un Monago viatger a les Canàries per satisfer el seu desig. Llàstima que sortissin més viatges que feina política, que el seu niu d'amor no fos un camí celestial, sinó, sembla, una via en què altres també transitaven. El PP, en lloc de castigar-ho, fa el tots a l'una darrere l'apassionat bomber de poc sentit comú i menys sentit d'estat. La seva aliada, Izquierda Unida, muda.
En la punxada cimera Iberoamericana a Mèxic, el PP intenta atreure als mexicans del PRI, cosins germans de corrupció. Des de Televisa proven de convèncer molta gent: no ho faran pas amb la majoria d'exiliats catalans i espanyols ni amb els seus descendents. Aquests no beuen a galet, saben que els seus familiars no van ser forçats immigrants a Mèxic com va dir Felip VI, sinó expulsats a l'exili per por del triomf dels franquistes i el seu afany de venjança, revenja i botí de guerra.
Rajoy, el nét del polític galleguista, falla. No és de sentit comú parlar a Llatinoamèrica més enllà de lligams culturals, que hi són; ara bé, que no rasquin massa en la memòria conjunta, ja que els recordaran un dels més grans holocausts de la història de la humanitat. L'infligit pel Regne de Castella quan amb l'excusa de la creu hi van clavar i reclavar l'espasa. Al darrere de tot, imperava l'afany d'or, plata i el saqueig de la riquesa ameríndia.
El seny no el perdem, malgrat algunes declaracions. Ni el Foment del Treball Nacional, les Cambres de Comerç, la Pimec, la Cecot, La Caixa, el Banc de Sabadell, Lara i un llarg etcètera, ni el 85% de la població catalana que vol decidir el seu futur. De poc sentit comú és amenaçar o insultar. Les paraules de Rajoy enforteixen arguments. Els catalans, en tenir seny, no volem estar amb qui menysprea, amenaça i espolia.
