Conte de Nadal

Anunciar la setmana de Nadal l'acceptació d'una querella contra el president Mas sembla més propi d'una pel·lícula de Frank Capra –en blanc i negre, evidentment– que no pas d'una mínima noció d'intel·ligència emocional aplicada a la gestió d'un Estat. Durant anys per aquestes dates comprovàvem com la casa d'un desesperat James Stewart s'omplia de veïns que li feien petites aportacions per ajudar-lo a superar l'amenaça de bancarrota. Capra va explicar-nos, a cop d'embafadores sobredosis de sucre nadalenc, fins a quin punt els problemes i l'adversitat cohesionen la gent. Ahir a les portes del TSJC vam veure una llarga cua de catalans esperant torn per autoinculpar-se pel 9-N. Vam escoltar l'ANC fent una crida a la solidaritat amb el president i vam observar Oriol Junqueras signant la seva autoinculpació –quin remei!– després de setmanes suant la cansalada per cavar trinxeres amb les quals marcar el territori.

Com aquella nadala absurda dels peixos al riu, sembla que els qui estan dissenyant la resposta contra el procés sobiranista des de l'Estat beuen i beuen i es tornen a beure... l'enteniment. Quina explicació té si no?

Per a l'establishment espanyol, el procés català és tan surrealista com picar un tió i esperar que cagui regals. Ni el sistema ni els suposats antisistema se'n poden fer el càrrec. No cal ser eixut com Ebenezer Scrooge de Dickens per entendre el sentit d'una abraçada quan s'aconsegueix tirar endavant, des de posicions absolutament diferents, un mateix objectiu. Al final, resulta que uns s'abracen obertament per construir una alternativa i els altres s'abracen també, encara que no ho volen confessar, per impedir que tiri endavant. És ben bé que a uns quants els caldria la visita dels fantasmes del Nadal passat, el Nadal present i el Nadal futur. O potser és que a Catalunya ens han visitat tants cops aquests renoi de fantasmes que de mica en mica anem aprenent la lliçó. Encara que aviat se'ns oblida...