Moneda falsa

Llegíem en l'edició de divendres passat d'El Punt Avui una informació signada per Ricard Palou sobre l'inici d'una investigació de l'Audiencia Nacional pel cas de l'encunyació de monedes del Tricentenari. En concret, es tracta d'investigar si la Generalitat i el Gremi de Filatèlia i Numismàtica, els agents de la maniobra, han comès un presumpte delicte de falsificació de moneda.

Desconec si per a l'encunyació d'aquests “euros catalans” hi havia tots els permisos en regla. D'entrada, si hi ha implicada la Generalitat i el gremi en qüestió, hauríem de creure que les coses s'han fet bé. Però també hem de tenir en compte que l'encunyació de la moneda europea està molt estrictament regulada, incloses les peces de col·leccionista. Així, també hi ha la possibilitat que s'hagi comès alguna negligència administrativa, massa encomanats com estem sovint en aquest país per un ambient permanent de festa i celebració i per un tarannà mig innocent mig ingenu.

Del que no tinc cap dubte és que la moneda és un material sensible. I l'aparell de l'Estat espanyol, que des de sempre té els senyals d'alerta activats pel que fa a Catalunya i, en aquesta edat del procés de transició nacional, encara més, per això ha tornat a actuar amb el seu ja habitual excés de zel. Perquè, òbviament, les peces de col·lecció són força més cares que les monedes de curs legal. Ningú, amb malícia, no falsificaria les monedes autèntiques per unes peces més cares. Vaja, que ens tenen per burros. A banda que corre la llegenda, atribuïda a Santiago Rusiñol, de quan va muntar una paradeta al carrer per vendre-hi duros a quatre pessetes. I, segons sembla, no n'hi van comprar ni un.

A Catalunya, històricament hi ha hagut seques. La mateixa peseta espanyola va prendre el nom de la peça catalana. La darrera vegada que la Generalitat i alguns ajuntaments del país van emetre (paper) moneda de curs legal va ser durant la República-Guerra d'Espanya. Després, les cares del Caudillo i dels successors dinàstics del franquisme. Nosaltres fem moneda falsa?