anàlisi
Coneixement o ciment
Arribats a aquestes altures de la crisi, si mirem enrere i recordem tot el que s'ha dit veurem com molt sovint el mantra polític era una sortida de circumstàncies i no tenia cap sentit o pòsit de la realitat. Qui no ha sentit a dir moltíssimes vegades a responsables polítics i sindicals “hem de canviar el nostre model econòmic”? I després es quedaven tan tranquils, com si haguessin dit una gran genialitat. Llàstima que en cap cas ningú els preguntava cap a quin model hem d'anar i sobretot, com s'hi va. Ja sé que la seva sortida sempre és dir “amb formació i amb recerca i desenvolupament”, però també hem de tenir clar que els canvis només són possibles si hi ha oportunitats de negoci i empresaris que arrisquin, i d'això mai ningú en parlava ni en parla.
Necessitem moltes empreses capaces de produir béns i serveis amb un alt valor afegit perquè és l'única manera de tenir salaris alts, però tampoc podem perdre de vista la realitat social que tenim, amb una bossa molt important de població amb escassa formació i que no té ni tindrà mai possibilitats d'aspirar a llocs de treball en cap d'aquestes empreses de futur. I si aquesta és la nostra sociologia només ens queden dos camins: acceptar que tindrem una massa d'atur constant per la incapacitat d'oferta laboral d'acord amb el seu nivell de preparació o assumir que hauran de cohabitar un sector de població preparada i sous alts, i una altra de sous baixos.
Estem d'acord que la formació és un element crític per al futur, i si el volem canviar també s'hauran de canviar els models educatius fent-los, com també fa l'economia, molt més globals. Les resistències que observem a qualsevol canvi organitzatiu de la universitat demostren que el conservadorisme encara és molt fort. Costa d'entendre aquesta unitat d'acció entre professorat i alumnes per conservar i no per innovar, i si no són capaços de canviar el seu model difícilment podrem aspirar a canviar els altres.
Les previsions dels experts en el sector de la construcció preveuen per al 2015 una inversió a tot l'Estat espanyol de 10.500 milions d'euros, una quantitat que ni el 2007 es va assolir. I el percentatge de venda d'habitatges, com deia ahir mateix aquest diari, al gener passat va créixer un 15%, és a dir, torna la construcció amb força. I qualsevol que es passegi per les ciutats haurà observat que s'estan obrint oficines immobiliàries, un fet que feia molts anys que no es produïa.
Segurament per intentar que aquesta represa immobiliària no provoqui un excés d'optimisme entre els governants i ens tornin a arrossegar cap a temps passats, la Comissió Europea ha instat l'Estat espanyol a reorientar les inversions cap a R+D+i i en sectors d'alt valor afegit. I ens recorda que des del 1986 Espanya ha rebut 186.000 milions d'euros de la UE i que la majoria s'han invertit en infraestructures; ens diuen que ara és l'hora d'invertir en més coneixement i no tant en ciment com vam fer el passat.
També és cert que moltes de les inversions fetes en ciment no tenien cap explicació de rendibilitat econòmica ni de productiva, fins i tot algunes seran durant molts anys una vergonya i un monument als disbarats d'una època. Germà Bel ens recorda que Espanya té 2.500 quilòmetres d'AVE i que França en té 2.000. I a França carreguen 130 milions de passatgers l'any i a Espanya 28 milions. “A tot Espanya hi ha
menys passatgers de l'AVE que en la línia París-Lió”, diu.
Potser aquesta afirmació tan contundent és la metàfora de l'època del ciment a Espanya,
que hem d'evitar repetir.
