Vots i noses

En la pel·lícula de Catalunya fa l'efecte que a cada projecció, vull dir a cada sessió, hi ha talls o afegitons, que algunes imatges es repeteixen, d'altres canvien de tonalitat, se n'hi afegeixen de noves; els personatges ara fan de protagonistes, ara de figurants, uns surten de quadre sobtadament, canvien de vestit... Un film que de debò costa de seguir i en què has d'anar a la sala de projeccions cada dia i fer molta atenció. Tants de canvis i mentrestant el temps passa ben de pressa i aviat serem al setembre i haurem de veremar, és a dir, votar.

Uns polítics han anunciat que seran eleccions plebiscitàries, afirmació arriscada en principi, perquè són únicament eleccions al Parlament. D'aquestes eleccions autonòmiques ha de sortir una cambra nova. Naturalment que una lectura més astuta ens indica que, segons quin sigui el resultat, una majoria substancial, ben gruixuda, de membres partidaris de la independència, portaria a plantejar per a ben aviat un referèndum. Referèndum que el govern de l'Estat diu que no pot acceptar de cap de les maneres: segons la Constitució, enarborada milers de vegades, només pot convocar referèndums el govern central, i convocar-hi tots els ciutadans espanyols. Aleshores, en el millor, insuperablement òptim dels supòsits: el govern d'Espanya diria: vostès desitgen un referèndum amb un sí o un no a la independència? Demanem a tots els ciutadans espanyols que votin. El resultat ja el podem imaginar.

I que ningú digui que això és fer trampa: mentre la Constitució no tingui un article que permeti fer referèndums particulars, en el marc de les comunitats, en aquest cas de Catalunya, el camí està barrat. Espanya, l'Espanya de sempre, no té cap ganes que Catalunya sigui independent. No els cap a la testa. Això, atenció, en el cas que se'n plantegessin la possibilitat. Ja sabem que no en volen ni sentir a parlar si no és per fer-ne acudits. I parlem no únicament dels polítics, sinó de la gran majoria de ciutadans de fora de Catalunya. És una idea impossible de prendre forma en el cap dels espanyols, llevat d'uns pocs que, apel·lant a la més elemental democràcia, acceptarien, potser, que es fes una prova. No n'estic segur.

Les noses que tenim pel camí afecten tots els catalans, àdhuc els que no són partidaris de la independència: exemple, les infraestructures que no es duen a terme per mala voluntat del govern de Madrid, o la qüestió lingüística; quasi cada setmana hi ha una querella presentada al Tribunal Constitucional, compost per uns senyors que admeten a tràmit i sentencien adversament per al nostre país, totes les querelles sobre temes catalans, presentades per qui sigui, un partit polític, associació, ajuntament o govern d'autonomia. Les noses que sorgeixen prenen, com el diable, mil formes, i entorpeixen no solament el camí cap a la independència desitjada per molts, sinó la vida diària, el teixit social i la màquina autonòmica catalana. Així, doncs, fan mal a tothom, he dit fins als catalans no partidaris de la independència, que són en nombre més alt que no sembla. I aquests sortiran i es multiplicaran en la proximitat de les eleccions del setembre per molt que hagin crescut els decidits a votar partits defensors d'acabar positivament el procés.

Si es vol de debò plantejar com una opció majoritària la independència, els qui en són partidaris tenen encara un cert temps per aconseguir que els partits que votaran deixin ben aparcades les baralles dialèctiques i indefinicions. Perquè el càlcul és ben senzill: cal una majoria ben substanciosa, si pot ser aclaparadora, per aconseguir que algú que no siguin els convençuts ens escolti. I aquesta majoria avui és una incògnita.