Opinió

LA GALERIA

Maneres de dir

Pel que fa al ‘carajillo', als normalitzadors per la via impositiva se'ls farà molt difícil que la gent s'acostumi a demanar un cigaló

Com la gran majoria de gent de la meva generació, tota la meva vida escolar i acadèmica, des de pàrvuls fins a la universitat, va ser en castellà. Això es va traduir en una mena d'esquizofrènia lingüística. Per una banda teníem un coneixement del castellà precís, sense defectes, com ara confondre la la i la le, la ella per la i grega o acabaments amb ao, tan comuns on només usen el castellà. El nostre coneixement de la llengua estrangera i obligatòria era clarament acadèmic sense apartar-se ni una coma dels pulcres llibres de text. Per l'altra banda, per als amics, familiars, veïns, per meditar, per pensar o somiar, és a dir, per a la vida real, fèiem servir el català. Així va ser com a l'edat adulta vàrem haver d'aprendre a escriure la nostra llengua, mentre ho fèiem perfectament en una que no ens pertanyia. El meu castellà segueix encotillat, fred i acadèmic, però, sense vida i poc evolucionat per l'adaptació, integració o els diferents neologismes que la realitat del pas del temps imposa. No era així, en canvi, en el català. Com a llengua d'ús habitual acollia noves paraules, modificacions, influències veïnes i jocs de paraules com qualsevol altra que estigui viva. Sóc de l'opinió que cal normalitzar l'ús i no pas al revés, com a vegades sembla. Com a exemple se m'ocorren dues paraules: pesseta i carajillo. El nom castellà de l'antiga moneda és clarament català, i tothom sap que prové del diminutiu de la paraula catalana peça. Tot i així, fora de Catalunya ningú li va dir piececilla o piecilla. Pel que fa a carajillo, als normalitzadors per la via impositiva se'ls farà molt difícil que la gent s'acostumi a demanar un cigaló. Jo, personalment, em nego a donar un nom tan cursi al deliciós beuratge. Acceptem sense problemes dir jersei o iogurt i no podem acceptar carajillo. Quant a l'origen de la paraula, circulen dues llegendes que la situen a Catalunya. Potser no són certes, però mereixen ser-ho. L'una diu que va néixer dels carreters de Gràcia, que en anar sempre atrafegats no tenien temps de fer cafè i copa i s'ho feien posar tot dins la mateixa tassa demanant un cafè que ara guillo, acabant amb la contracció araguillo. L'altra diu que van ser els soldats de Cuba que van popularitzar la barreja de cafè i rom que els donaven abans del combat per adquirir valor amb el nom de corajillo. Tot i que no sigui normatiu, l'ús general és carajillo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia