LA GALERIA
Que bonics, els anuncis
I vés a saber si alguns d'aquests anuncis no desperten encara la libido d'algun anarquista ple de nostàlgia de les facècies dels seus avantpassats
Fa un temps es va aixecar certa polèmica, de moment sembla que aparcada, sobre les planes que dedicava la premsa escrita de tots els colors a la publicitat de la prostitució. Per una vegada que semblava que els puritans tradicionals trobaven un punt de coincidència amb els nous puritans del políticament correcte no hi ha unanimitat en aquesta qüestió i alguns diaris els han suprimit i altres conserven la part del pastís de les planes de meuques, marcolfes, meretrius, bandarres, putes, scords, transsexuals, joves musculats, noies de companyia i prostitutes que exerceixen el seu dret a la santíssima llei de l'oferta i la demanda, tal com fan els consells d'administració dels diaris de dreta, de centre, de nacionalistes, d'independentistes o els més oscil·lants. Em reconec com un àvid lector, de tant en tant, d'aquests anuncis, sempre relegats a les darreres planes i a tant la línia. El preu de la paraula a vegades obliga a una capacitat admirable per sintetitzar la seva oferta al cost mínim. A la, tan poc obscena, La Vanguardia del dia 12, em va cridar l'atenció un que deia “Ex monja. 45 a” [sic] i res més. Amb unes quantes lletres i dues xifres posa sobre la taula la fantasia de la monja puta tan recurrent en tantes fantasies fins a ser un dels temes clàssics de la pornografia italiana. I vés a saber si no desperta encara la libido d'algun anarcosindicalista ple de nostàlgia de les facècies dels seus avantpassats. N'hi ha, però, que atentes a la clientela menys subtil ofereixen els seus serveis com si fos el menú d'un restaurant. Valgui com a exemple aquest que vaig llegir en el mateix diari: “5 Chicas sin Braguitas. Chupadas sin. Besitos con lengua. Griego. Lluvia dorada. Masaje anotesticular con deditos y más. Sin engaños”. I és ben cert, l'anunci no deixa gaire res a la imaginació. N'hi ha que, fins i tot, tenen un toc quasi poètic buscant complicitats amb el possible client anunciant-li el que es pot trobar. En recordo un de fa temps a El Periódico que deia: “Soy la estanquera de Fellini.” Per a tota una generació no calia ser un cinèfil per endevinar de què anava l'oferta. Estic convençut que no són els diaris els que els han de treure de sobre el mort del buit legal sobre aquest tema. De moment, obrim pas a aquesta democràtica oportunitat d'escriptura eròtica.
