El risc de mentir

Per fi es va fer la llum, una llum ambigua, a la recerca d'un mirall on contemplar-se per trobar-se amb la seva bellesa opaca. Anys i anys de debat, entremesclat de veritats e incerteses, d'exageracions d'uns i altres per dotar a la veritat d'una indumentària que potenciés la raó dels demandants o dels resistents. Les balances fiscals semblaven caça de bruixes: s'engreixaven o s'aprimaven sempre a gust del consumidor. Mai no havia vist tanta mentida en potència. “Però tu creus que ens hem tornat bojos?”, va deixar-me anar un ministre del govern d'Aznar el 1997. Ara Montoro, per fi, clareja o transparenta els comptes del 2013 segons una metodologia batejada com “sistema de comptes públics territorialitzades” dissenyat per l'expert Ángel de la Fuente.

La primera consideració seria sobre la causalitat sobtada de quelcom que feia anys que s'exigia. A què es deu un canvi d'actitud tan sobtat? No albergo gaires dubtes sobre l'oportunisme que suposa aplicar-li a la díscola Catalunya una humiliació correctora de vells tòpics. El procés independentista s'ha convertit en un monstre aparentment irreparable. I en allò de què es queixen els catalans caldrà buscar l'arrel mateixa d'aquest strip-tease de l'administració d'Hisenda.

En segon lloc caldrà qüestionar-se la versemblança d'aquest compte-balança ministerial profundament capciós. Què és la Comunitat de Madrid, sinó l'aparell complet de l'Estat, els avantatjosos beneficis de la capitalitat, les més de 20 empreses de l'IBEX radicades a Madrid, les grans empreses nacionals que gaudeixen de les rendes de tot el mercat espanyol, el benefici de la Corona i la Casa Reial, l'enorme contingent de funcionaris de l'Estat que saturen els ministeris de l'Administració Pública, els recursos que aporten les Forces Armades, els alts Tribunals de Justícia, els organismes i fundacions de tota índole, els grans museus de l'Estat, l'aeroport internacional de Barajas, etcètera?

En tercer lloc, no em sento investit de coneixements suficients per debatre la idoneïtat del sistema utilitzat en la mesura dels dèficits. Ara bé, els experts i economistes recorren als anomenats fluxos monetaris. I aquells que sostenen que un més afinat procediment en el conjunt podria mudar les balances fiscals, conclouen que no seria el dèficit el 3,75% de PIB (segons la veritat oficial els 7.439 milions d'euros) sinó bastants més. Algunes estimacions ho situen al voltant del 8% del PIB català (que estan en els 200.000 milions d'euros). Estaríem, doncs, davant mentides oficials o veritats a mitges?

Per últim, la intencionalitat final d'aquesta miraculosa transparència del Ministeri d'Hisenda em sembla òbvia: desautoritzar la causa de l'independentisme a partir d'aquesta detracció fiscal que l'Estat comet sobre Catalunya. És a dir, desactivar les justificacions del sobiranisme. “A buenas horas, mangas verdes”, repeteix el refrany castellà. Aclarir les coses a un parell de mesos del desafiament electoral plebiscitari? Les explicacions em temo que han arribat tard i malament, ja que per tapar la ferida d'un costat del cos ibèric han deixat al descobert el tors.

Han estat tan maldestres políticament, al Ministerio de Hacienda, que han sentenciat una evidència que implícitament es sospitava. Quines Comunitats Autònomes suporten majoritàriament la càrrega i reben un pitjor tracte del retorn pressupostari de l'Estat? L'antiga confederació de la Corona d'Aragó i, d'ella, precisament, la catalanoparlant: Catalunya (7.439 milions d'euros), Balears (1.330 milions d'euros) i València (1.453 milions d'euros). Casualitat, que les comunitats germanes de l'antiga Corona Aragonesa resultin les realment perjudicades i la resta de les espanyoles, totes elles amb saldo positiu excepte Madrid? No sé si s'han fixat en això, però és evident que han obert un esvoranc dialèctic i polític d'enormes conseqüències a la desproporcionada solidaritat interregional. O l'Estat hi posa remei, o hi haurà aviat quelcom més que un problema català.