Posem que sí

Posem que sí; posem que el dia de les eleccions les formacions que propugnen nítidament la conquesta de la independència triomfen aclaparadorament, obtenen un resultat d'escandalosa majoria. Durant els escrutinis ja es veia créixer el compte favorable a la velocitat d'un tsunami. No és el conte de la lletera, pot ben succeir. Entenguin-me bé, lectors, un resultat que ni els més optimistes haurien previst ni imaginat. Ja el tenim, les eleccions al Parlament català donen com a fruit un cabàs sobreeixidor de diputats/des separatistes i una torrentada de vots. Fins i tot al cinturó vermell del Cap i Casal. Qui en dóna més?

Es constitueix el Parlament, els derrotats ocupen sorruts els setials, els guanyadors somriuen només lleugerament, perquè saben que els cau molta feina a sobre i s'hi han de posar de seguida. S'elegeix el President/ta del govern de la Generalitat, mentre esperem dotar el país del règim no monàrquic que havíem somiat i que els cartells de les darreres manifestacions repetien: “Guanyem la República Catalana”. Somni de Macià i de Companys.

Molt bé, molt rebé. Sembla que anem per bon camí. Alguns sorneguers pensen que això encara pot acabar com el conte de la lletera. Estiguin tranquils, que fa mesos i mesos que estem treballant per muntar les infraestructures d'estat, els marcs per a pressupostos, que hem pres tota mena de mesures, i ara potser aquells de Madrid obriran els ulls i hi veuran clar.

Jo no sé, ni ningú, si el nus es desfarà per conversa o per DUI. Però arriba l'hora de l'alliberament. I es produeix l'esclat d'alegria, la bogeria de la celebració, i...

Hem pensat com ens sentiríem, de debò, de trasbalsats, si aconseguíssim allò que el capità Romeva diu que de cap manera no ens hem de deixar escapar? Ens imaginem de debò un país independent? Concentrem-nos-hi: un estat amb una única policia, els Mossos, amb una única llengua oficial, la pròpia, una sola bandera, alineada endemés a Brussel·les amb totes les altres de la UE; uns serveis públics que tenen origen en el govern català i es despleguen a benefici de la comunitat, un ensenyament dissenyat des de la filosofia pròpia, seguint una tradició d'excel·lència pedagògica acreditadíssima: uns pressupostos estatals que encaixen amb les necessitats reals i segueixen les prioritats més exquisides. Amb jutjats on se celebren les causes en català un comerç equilibrat entre grans firmes i empreses familiars, un cinema sempre doblat –o subtitulat– en català, uns passaports redactats en català i anglès, un DNI propi, uns aeroports regits per l'Autoritat Aeronàutica Catalana, amb línies intercontinentals sense limitacions, una llei de costes i de pesca per nosaltres empescada, una política hidràulica i energètica pròpia, unes relacions internacionals obertes, amb ambaixades catalanes, uns ferrocarrils de rodalies en xarxa suficient i àgil, sense tants TGV. Un corredor mediterrani que esperen des d'Andalusia fins a la Catalunya Nord. Unes autopistes camí de la gratuïtat.

No ens caldrà sortir a l'estranger i explicar allò que en dic la primera lliçó, que som només catalans (Catalans? Alors vous êtes espagnols?): ja ho diran els papers d'identificació. Quan es tenen papers propis hom s'autoidentifica amb més orgull. En Pedrolo deia que, malauradament, érem “a casa amb papers falsos”. El millor de tot aquest somni, si es fa realitat, serà la sensació de viure relaxats, sense haver de defensar-se a cada moment de les fletxes de l'adversa fortuna, de Hamlet. No serà el conte de la lletera; s'haurà acabat la mala llet.