Opinió

Eleccions canadenques

Per poder plantejar novament un referèndum s'haurà d'aconseguir una majoria nacionalista en les eleccions provincials

Es comencen a veure cartells electorals a les cruïlles dels barris de la immensa vall del riu Sant Llorenç. Una vall rica, amb aigua per tot arreu, un verd fort i tendre i un passadís fluvial en què grans vaixells transporten milers de tones de cereals de les planícies que envolten els grans llacs fins a la mar oberta de l'Atlàntic. El dia 2 d'agost el partit conservador liderat per Stephen Harper convocà eleccions federals al Canadà per al 19 d'octubre. Serà la campanya més llarga de la història i també la primera vegada que un primer ministre podria aconseguir una quarta victòria consecutiva.

Els conservadors desplaçaren el 2006 els liberals, que havien governat 12 anys i que participaren en la revolució tranquil·la que als anys 80 i 90 va canviar la política canadenca. Noms com Pierre Trudeau i Michael Ignatieff han estat caps de llista d'aquest partit històric que les enquestes situen en tercer lloc. El que ara és el seu líder és Justin Trudeau, fill de Pierre Trudeau, quebequès, que fou elegit primer ministre del Canadà tres vegades en temps de grans canvis. Els sondejos indiquen que el partit socialdemòcrata, NDP en anglès i NPD en francès, liderat per Thomas Mulcair, podria guanyar les eleccions o, si més no, desbancar els conservadors després de vuit anys d'hegemonia.

el Canadà és un país jove, el més gran territorialment després de Rússia, envoltat d'una gran complexitat política i social i amb una allau constant d'immigrants d'arreu del món, però especialment d'Àsia, que han construït una de les societats més multiètniques i multiculturals d'Amèrica. La seva volguda dependència institucional del Regne Unit, un formalisme d'arrels històriques per protegir-se de l'imparable expansionisme econòmic i cultural dels Estats Units, ha contribuït a mantenir el bon veïnatge amb el gegant del sud. El Canadà ha estat aliat sòlid en les grans causes de la llibertat defensades pels països occidentals.

Les eleccions federals a la província de Quebec, que aporta 78 diputats al Parlament federal, la segona després d'Ontario, que n'hi envia 121, es viuen amb menys passió política que les regionals. Però el debat de fons persisteix al Quebec malgrat les dues derrotes en els dos referèndums. El moviment sobiranista començà el 1966 per reivindicar la llengua, la cultura i el fet diferencial francòfon. Passant per davant de l'ajuntament de Mont-real tothom sap que fou des d'aquell finestral del primer pis que el 1967 el general De Gaulle va proclamar “Vive le Québec libre”, que impulsaria els partits quebequesos, que arribarien al govern i convocarien dos referèndums, el del 1980 i el del 1995, el primer amb una clara victòria del no i el segon amb poc més de 50.000 vots de diferència a favor de seguir formant part de la federació del Canadà.

El Partit QuebeQUès i els altres dos partits secessionistes, Quebec Solidari i la Unió Nacional, obtingueren plegats el 34% dels vots en les eleccions provincials convocades anticipadament per la primera ministra Pauline Marois el març de 2014. El moviment independentista rebé una forta patacada política de la qual encara no s'ha refet. Els liberals del Quebec controlen ara el Parlament de la província i són partidaris de mantenir la singularitat cultural, lingüística i de costums tot lluitant per aconseguir més beneficis i oportunitats per a una nació que se sent assetjada per la preponderància de l'anglès i per la importància creixent de Toronto, que ha sobre passat Montreal en nombre d'habitants i com a plaça econòmica i financera que manté forts lligams amb Chicago i Nova York.

Després de la desfeta de les eleccions del 2014, el Partit Quebequès està en procés de reestructuració pensant en els paradigmes nous que han aparegut en la societat quebequesa i canadenca. El nou líder del partit, Pierre Karl Péladeau, és un home de negocis amb èxit que controla l'imperi mediàtic Quebecor i que s'ha decantat cap a un cert populisme. Però en el seu discurs com a nou líder del partit, Péladeau proclamà que “la meva adhesió al Partit Quebequès és una adhesió als meus valors més profunds i més íntims, és a dir, fer del Quebec un país”. L'eufòria dels anys 80 i 90, amb els canvis que havien de portar a la independència, ha donat pas a un nou període de convivència i de canvi d'estratègia. Per poder plantejar novament un referèndum s'haurà d'aconseguir una majoria nacionalista en les eleccions provincials. Però, com diuen els historiadors Peter Gossage i J. I. Little en la seva recent història sobre el Quebec, “en el futur es parlarà de la vida social, cultural i política del Quebec en començar el segle XXI com un capítol de la llarga marxa d'una nació colonitzada cap a la independència i l'estatus d'un Estat sobirà”.

Queda temps per les eleccions de 2018. De moment, els canadencs i quebequesos elegiran un nou Parlament al mes d'octubre que pot desplaçar del govern els conservadors. Tot, dintre d'un ambient de debat, respecte i convivència dialèctica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia